Una ombra sobre la nova llei de vivenda

No obstant, tot i que la llei vol avançar en la bona direcció, no deixa de tenir alguna ombra massa important que entorpirà les seves bones intencions. Preocupat com està el legislador de les persones econòmicament vulnerables, dificulta burocràticament el seu desallotjament quan són inquilins o van firmar una hipoteca que finalment no han pogut pagar. En una síntesi molt precipitada, sotmet el desallotjament a un intent previ de conciliació, exigint certificacions de vulnerabilitat que no són fàcils d’aconseguir, garantint pròrrogues que, al final, poden provocar a la pràctica la suspensió il·limitada del desallotjament.

Sens dubte, no podem tornar a la situació, normalitzada a Espanya i que encara passa de vegades, que qui és desnonat es queda literalment al carrer i s’ha de buscar la vida com pugui, o dormir al ras, cosa que pot incloure la seva família. Ningú que ha patit un desnonament oblida el mal psicològic irreparable que causa sobretot en nens i adolescents, per no parlar dels avis. No es pot permetre que aquestes situacions es tornin a veure, amb famílies desposseïdes passejant pel carrer portant a sobre el poc que han pogut salvar.

Sortir de les emocions

Dit això, s’ha de sortir del terreny de les emocions i tenir el cap ben fred per determinar què és el millor perquè totes les persones vulnerables tinguin una vivenda digna. En aquest sentit, juntament amb la construcció de vivenda social –que continua sent desesperadament lenta i poca–, si volem que hi hagi vivendes disponibles, no podem sotmetre els propietaris, siguin enormes, mitjans o més petits, a una situació que no voldran gestionar, perquè això farà que venguin les seves propietats en massa, o bé que canviïn l’objecte dels seus immobles i passin a generar oficines o pisos turístics, però no vivendes. I que sens dubte ni se’ls acudi oferir les seves vivendes a persones potencialment vulnerables. Tot això ja està passant, i està provocant un desastre en termes habitacionals.

Al contrari, s’ha de ser conscient que els inversors no desapareixeran del mercat immobiliar, i de fet són un dels actors necessaris d’aquest mercat, tret que l’Estat es vulgui fer càrrec com a propietari d’un descomunal parc de vivenda, que no sembla que sigui el cas. Sent així, el que vol un comerciant és seguretat, tot i que guanyi menys. I se li pot donar fàcilment. N’hi ha prou de no tractar-lo com si fos l’enemic, sinó buscar la seva col·laboració voluntària de manera que li sigui rendible.

En aquest sentit, hi ha tres mesures bàsiques que s’haurien de portar a terme. Les dues primeres són el control de preus i la prolongació dels terminis mínims de lloguer almenys a 10 anys. S’evitaria així la gentrificació i el nomadisme constant que s’observa actualment en la ciutadania. És gairebé impossible estar més d’uns quatre anys en un immoble.

Automatitzar els desnonaments

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La tercera és l’automatització dels desnonaments. Si hi ha impagament, s’ha d’abandonar l’immoble en el termini màxim de 10 dies des de la interposició de la demanda. És perfectament possible aconseguir-ho. N’hi ha prou d’imposar la domiciliació del pagament i que les notificacions judicials es practiquin només per correu electrònic i telèfon mòbil, que tothom en té. Demostrant-se l’impagament, el desallotjament es produirà sense necessitat de comissió judicial, amb ajuda policial en cas necessari, perquè el propietari accedeixi a la vivenda el dia assenyalat, considerant-se ben abandonat tot el que hi hagi dins. La persona desallotjada serà derivada el mateix dia, si ho vol, a una vivenda social amb les seves pertinences. Aquesta disponibilitat l’ha de garantir l’Administració.

Si no s’obra d’aquesta manera, persistirà el mercat negre de les ocupacions il·legals i desallotjaments també il·legals que es retroalimenten, i que ens situa en èpoques predemocràtiques a què ningú vol tornar. I el que és pitjor, seguirà sense haver-hi vivenda per als més vulnerables.