Alumnes enmig d’un conflicte sense fi

Convé partir d’un fet difícil de discutir: el malestar del professorat és real. El menor poder adquisitiu, les ràtios elevades, la burocràcia creixent, la falta de recursos a les aules complexes i la successió de reformes han erosionat les condicions en les quals s’exerceix l’ensenyament. S’hi suma una pèrdua progressiva d’autoritat a l’aula, que dificulta la tasca educativa i incrementa la sensació de desgast i desprotecció entre els docents. Negar-ho seria injust.

També és cert que un sistema educatiu no pot governar-se només des de la urgència i quan el malestar ja ha esclatat. El Departament d’Educació tampoc pot sortir indemne d’aquesta situació. Durant anys s’ha exigit als professors adaptar-se a una escola cada vegada més exigent, sense que sempre hagin percebut un suport equivalent ni un full de ruta clar. Governar també és prevenir el conflicte i construir confiança abans que s’enquisti.

Notícies relacionades

La centralitat de Moreno

La invasió subtil dels fons

Aquesta vegada, a més, els mateixos representants del professorat apareixen dividits. Mentre alguns han considerat suficient l’acord aconseguit amb Educació, d’altres el rebutgen i mantenen les mobilitzacions. El resultat és un escenari fragmentat que projecta sobre el sistema i sobre les aules una sensació de desordre difícil d’ignorar.

El dret a la vaga és inqüestionable. Però el seu ús recurrent, en un context de divisió interna, corre el risc de desgastar la seva legitimitat i de traslladar els costos a alumnes i famílies. Catalunya necessita ja un pacte real, estable i exigent. Perquè els alumnes no poden continuar sent els danys col·laterals d’un conflicte que es repeteix una vegada i una altra.