¿Per què ‘no’ a la guerra?

És justament el que està passant amb Donald Trump. Observa que Putin envaeix un país sobirà i, malgrat els problemes immensos en què està sumida Rússia ara mateix a conseqüència de les sancions internacionals i de la mateixa guerra, al líder no li passa res. Igual que Netanyahu amb els seus crims a Gaza. I, després d’això, és fàcil pensar que pots segrestar o matar caps d’Estat, cosa que, a més, en el cas de Trump, t’acaba sortint rodona perquè gairebé ningú parla llavors, almenys durant uns dies, dels arxius d’Epstein. Ves a saber si l’atac a l’Iran es va accelerar després de la detenció del príncep Andreu d’Anglaterra...

El que està passant és clarament contrari a un dels nostres principals valors culturals: donar la raó, no al més fort, sinó a qui té la veritat del seu costat. La idea es remunta a l’antic Egipte, moment en què va aparèixer en societat la deessa Maat, que era la divinitat de la justícia, justament anomenada així, Iustitia, quan va ser copiada pels romans a través de la cultura grega, que l’havien adoptada abans per mitjà de la deessa Themis. El curiós és saber que el terme maat, en antic egipci, equivalia a l’actual paraula veritat. Sabent això, no costa gaire saber què era la justícia per al poble egipci: donar la raó a aquell que tingués una posició que fos recolzada per la veritat. Això és el que va ordenar fer aquella antiga cultura en els processos judicials, que van ser creats per aquest poble, precisament, perquè a través de la prova s’aconseguís esbrinar la veritat.

L’interessant de tot això és que aquesta idea és producte d’un tremend salt evolutiu que allunyava l’homo sapiens, en aquest terreny, del món animal, on mai venç aquell que defensa una decisió recolzat en la realitat, sinó que l’única realitat és que guanya un conflicte el més fort, o almenys el més hàbil. En conseqüència, s’introdueix en la nostra espècie una variable netament moral, tot i que amb avantatges evolutius. Donar la raó a qui té la veritat del seu costat, i no al més fort, ajuda a distribuir els béns escassos entre tots. El que necessitem no és acaparat per uns quants, sinó que s’entén la importància que tots disfrutin d’una posició d’igualtat per obtenir la felicitat de tot un col·lectiu, i no només la sort efímera d’uns quants abusadors.

Notícies relacionades

Quan la serp es mossega la cua

Dels escarnis a l’assetjament a les xarxes

I aquesta idea és novament un pas endavant en l’evolució: entendre que la mateixa felicitat d’un mateix depèn de la felicitat del nostre entorn. Captar que és impossible gaudir de pau i tranquil·litat fins a les últimes conseqüències si hi ha algú al nostre costat que està patint i no se l’assisteix degudament. No costa gaire d’entendre que les conseqüències socioeconòmiques d’aquest pensament no es queden en el terreny ideològic, sinó que transcendeixen la governança de tota una societat. Totes les nostres lleis queden impregnades per aquesta idea, que és la que, en el fons, es mira d’instal·lar en les nostres democràcies, tot i que poquíssimes vegades s’expliqui d’aquesta manera.

Les últimes accions a l’Iran i Veneçuela, en què s’han segrestat o matat caps d’Estat, contravenen el que acabem de dir, de manera que causen, a més, una crisi en la política internacional sense precedents. No es posa en discussió que Maduro o Khamenei fossin dictadors. El que resulta evident és que no es pretenia eliminar-los per afavorir els seus pobles, sinó per raons de pur interès personal de Trump i Netanyahu. Tant l’un com l’altre tenen problemes judicials per amagar, i la cortina ideal per fer-ho és el fum de la guerra. I tant l’un com l’altre, també, han de guanyar eleccions per seguir iniciant guerres.