L’amor a l’autoritarisme

Sigui com sigui, es diu que molts joves tenen propensió a l’autoritarisme. Anhelen la vinguda d’un líder, un dictador en definitiva, que acabi ja amb la corrupció de la política institucional i deixi d’enganyar la gent. Amb aquesta finalitat voten l’extrema dreta o es deixen persuadir per qualsevol brètol de les xarxes socials i/o immensament ric que digui el que volen sentir, amb el missatge, en diferents formats, que "ja està bé" i que, d’alguna manera desconeguda, aquest personatge donarà veu a tots aquells que se sentin desterrats pel sistema.

No és una cosa només dels joves, ni conseqüència d’una corrupció que al llarg dels segles no només no ha anat en augment, sinó que ha minvat i que ara coneixem gràcies, precisament, a la democràcia i la seva llibertat de premsa. Poden donar per segur que amb un líder absolut la corrupció és endèmica i pràcticament no es descobreix mai. La propensió dels ciutadans a l’autoritarisme reflecteix un estat d’ànim. Se’ls va dir que si s’esforçaven treballant, s’aixecaven aviat i anaven a la universitat, serien algú. No obstant, gairebé ningú aconsegueix ser algú, ja que el reconeixement social és una cosa que poquíssimes persones obtenen per diverses raons, amb freqüència no relacionades amb l’excel·lència. I això produeix frustració.

En realitat, el missatge educacional hauria hagut de ser que no necessitem líders, sinó aplicar-nos tots, com a tasca principal, a aconseguir la llibertat dels altres fent servir l’instrument de la solidaritat, que conjura l’agressivitat i amb això prevé els delictes, i s’aconsegueix així la mateixa llibertat individual a l’entendre que aquesta depèn de la llibertat de tota la comunitat. Aquesta hauria de ser la base, no ja del sistema social en general, sinó de totes les nostres lleis i el nostre sistema institucional, que de fet es va dissenyar a l’Anglaterra dels segles XVII i XVIII precisament perquè perdés el seu poder un líder absolut, el rei, en benefici d’un parlament que representés la gent, és a dir, a nosaltres. Que la gent –the people– manés era el que acabaria promovent aquesta llibertat. Com així ha sigut en les últimes dècades, malgrat que ho ignorin els que no han viscut mai en dictadura, o sí que hi van viure i pertanyien a la camarilla de poder, o aspiren ingènuament a formar-ne part.

Notícies relacionades

Xarxes i sentit institucional

L’estiu del genocidi

No obstant, en els llocs de treball més variats –fins i tot en les acreditacions de professorat universitari, que ja és el súmmum– encara es valora el "lideratge". Les persones que atenen el públic en la majoria de situacions se solen comportar –en moltes regions d’Espanya, no en totes– d’una manera autoritària. S’ha renunciat, a més, a l’ús d’una cortesia que a Espanya pot ser que durant la Transició es confongués erròniament amb l’educació franquista. Com a resultat de tot això es pot observar que la gent, si pot ajudar algú en l’espai públic, prefereix passar de llarg. O bé que massa treballadors, entossudits a acabar ràpid i com sigui una feina que no els convenç, només tenen com a prioritat treure’s de sobre a qui demana ajuda. Després arriben a casa i veuen complaguts pel·lícules o sèries en què un ésser humà afligit, com ells, mata ell sol tots els dolents. O són ells aquest protagonista en un videojoc.

Pot ser que l’únic que falti és millorar l’educació, transmetent el missatge que un és algú només si és un més. I que ser un més és el destí real d’una comunitat definitivament feliç, que per fi ha guanyat l’autèntica llibertat: la que no es compra ni es ven.