La justícia no serveix per a tot

El procés judicial ha impregnat de manera molt profunda la nostra cultura. Està basat en una idea revolucionària per al moment remot en què es va formular. Aquesta idea és que els conflictes no els ha de guanyar el més fort, sinó aquell que tingui la veritat del seu costat, és a dir, el que tingui raó. Aquesta és la justícia. Aquesta idea és al cap de tothom, tant dels que esperen justícia i hi confien com un valor immanent en l’univers, com d’aquells que intenten guanyar un conflicte fins i tot sabedors de no tenir raó, precisament perquè saben que han d’aparentar una veritat mentidera. Els segons intenten retrocedir a la crueltat habitual de la natura, en la qual els conflictes els guanya el més fort; tot respon, pel que sembla, a una suposada necessitat de millora genètica que portada a l’extrem és absurda, com ha demostrat l’ésser humà tantes vegades. Els primers, tot i que no ho sàpiguen, continuen creient en una antiga deessa egípcia: Maat, que va ser copiada pels romans en una altra deessa a la qual van anomenar precisament Iustitia.

Però és cert que ja no hi ha res sobrenatural en el procés judicial, ni tan sols en la "justícia", que hagués de ser sempre el seu resultat. Tot és de creació humana. Quan diem "no és just", ho fem perquè l’ocorregut no encaixa en el sistema de valors de la nostra societat, és a dir, en les normes que la disciplinen i que es donen, més o menys espontàniament, els éssers humans a cada territori i moment històric. De vegades, individualment, es coincideix més amb una part d’aquest sistema normatiu, i per això es desplaça el sentit del que és just a aquest sector. Així neixen les ideologies, també les polítiques, que no són més que maneres de percebre el que és just amb més fe que explicacions habitualment, malgrat que les explicacions existeixen i sempre caldria buscar-les.

Sent tot això d’aquesta manera, és comprensible que davant el que percebem com a injust, pensem en un jutge o tribunal que així ho declari. I per això, davant la massacre de Gaza, insisteixen molts, no sense raó, a qualificar-la de genocidi, perquè apel·len al sentit de la justícia de la gent i somien veure Netanyahu assegut en un banc dels acusats. O a Putin, després de la seva salvatge invasió d’Ucraïna i constants atacs a la població civil. De la mateixa manera que volem que es descobreixi i jutgi l’assassí quan hi ha un homicidi o el violador quan hi ha una agressió sexual.

Notícies relacionades

Cultura ornamental

Demografia i productivitat

Tanmateix, per molt que ens quedi aquesta esperança que omple bona part dels nostres anhels de justícia, és difícil pensar que algun dia Putin o Netanyahu seran jutjats, perquè per a això caldria detenir-los, cosa que resulta gairebé impossible, per més que pensar en Göhring, Ceaucescu, Pinochet, Videla, Sadam Hussein o Karadcič, entre d’altres, ens faci somiar amb la il·lusió que els assassins de vegades paguen pels seus crims fins i tot davant un tribunal. També s’aconsegueix jutjar bastants assassins i violadors, però molts d’altres no són condemnats mai. I fins i tot i així hi ha víctimes... Sent ja dubtós que una condemna pugui ser sempre un consol, ¿què podem fer per compensar-les, quan ni tan sols existeix aquesta condemna? A més, el procés judicial, per la seva durada i complicacions, de vegades es converteix en una tortura per a aquestes víctimes, cosa que torna a colpejar-les.

Algun dia caldrà pensar en alternatives. Fer mal a l’agressor és un salvatgisme d’èpoques passades, per més que l’escarment agradi encara a massa persones. Avui hauríem de suprimir la paraula "mal" en l’equació. Aquest és el punt de partida. El futur està per escriure.