¿Cap a un nou enjudiciament?

Cap d’ells ha arribat a bon port. Aprovar ara mateix un nou codi és extraordinàriament complicat, no ja per l’endimoniada aritmètica parlamentària quan el Govern no gaudeix d’una majoria sòlida de diputats i senadors que el va recolzant, sinó perquè el procediment legislatiu és desesperantment farragós, a la qual cosa s’uneix la nul·la capacitat de les forces polítiques majoritàries d’aquest país per acordar gairebé res realment important. I un codi ho és. Així s’ha omplert el nostre ordenament de multitud de lleis petites que han fragmentat a l’extrem la normativa, cosa que faria necessari un nou impuls codificador com el que va existir al segle XIX, per tornar a tenir autèntics codis que continguin tota la regulació sobre una determinada temàtica. Impossible, per ara, per les raons indicades, cosa que no és un bon presagi per a aquest avantprojecte del 2025.

Però, amb independència d’això, un altre dels arguments que es donen per a la reforma és que la llei és vella –1882–. Més antics són els dos principals codis processals alemanys –1877– i no existeix una ànsia reformadora com la que es percep a Espanya. I, no obstant, és imprescindible reformar el nostre enjudiciament penal. Els processos penals són lents, hiperburocratitzats, gairebé al·lèrgics a la tecnologia i, a més, arrosseguen massa característiques de quan el procés penal era inquisitiu, és a dir, quan el jutge que investigava era el mateix que acusava i jutjava. Una aberració així va ser vigent durant uns sis segles, i encara es conserven massa regustos autoritaris en la manera de fer quotidiana de les autoritats del procés penal, siguin jutges, fiscals o policies. És temps que canviïn les coses.

Deixant de banda detalls més secundaris i especialitzats, la reforma intenta avançar en aquest camí de marginació de l’autoritarisme. I per això implementa un nou model en què ja no serà un jutge d’instrucció que investigarà els delictes, sinó un fiscal, com passa en diversos llocs d’Europa –Alemanya, Itàlia, Portugal o Holanda– seguint un model que prové directament dels EUA. Dotant la Fiscalia, alhora, d’una superior independència del Govern a la que, es digui el que es digui, ja posseeix, el model podria allunyar la investigació penal d’un jutge totpoderós que fa i desfà pràcticament sense límits, investigant i limitant els drets fonamentals dels investigats –la llibertat i la intimitat, sobretot– sense més frontera que el seu propi criteri, escassament moderat per la mateixa llei. Amb el nou model, un fiscal vigilat per un jutge de garanties –que és una nova figura–, faria que tot el sistema tingués més controls i contrapesos, cosa que sempre és positiu.

Notícies relacionades

¿Edificis o ecosistemes innovadors?

‘Confesso que soc gai’

Un altre dels aspectes que pot destacar-se és la reforma –molt tímida– de l’acció popular. En els últims anys hem vist com les més diverses associacions han amargat la vida a qui no els agradava, fos innocent o culpable, utilitzant aquest instrument que els permet asseure al banc dels acusats un ciutadà, i que és una autèntica peculiaritat espanyola inexistent a tot l’orbe, tret d’Andorra, que la va copiar d’Espanya. La persecució penal, per les seves gravíssimes conseqüències, necessita un acusador equànime i desapassionat, i sens dubte l’actor popular no sol ser-ho. Es tracta d’una institució d’origen espuri, continguda desgraciadament a la Constitució, que ha sigut utilitzada per fer lawfare. Bo hauria sigut limitar-la, perfeccionant el funcionament de la fiscalia. Però l’avantprojecte és tímid en aquest sentit. Restringir l’acció popular fins a gairebé abolir-la estaria mal vist per uns votants que pequen d’una mica d’ingenuïtat.

Veurem el destí parlamentari de l’avantprojecte. Només si es manté el Govern en els pròxims mesos en continuarem parlant.