La lliçó del pacte salarial

El pacte fixa una pujada indicativa (no forçosa) del 4% en els salaris del 2023 i del 3% el 2024 i el 2025, amb una correcció a l’alça de l’1% si l’IPC supera aquestes xifres. Els sindicats aconseguiran així augments superiors als negociats en conveni aquest any (3,03%) i es cobreixen, amb un 1%, de perdre poder adquisitiu si la inflació supera el 4%. És un acord que en principi assegura que els salaris no perdran poder de compra en tres anys, tot i que a canvi obliden la devaluació salarial del 2022, que segons l’OCDE va assolir el 5,3%. 

Sensatesa

Els empresaris s’escapen de la polèmica del 2022, però accepten unes pujades salarials raonables, d’acord amb l’IPC previst, i flexibilitzen la seva fèrria oposició a les clàusules de revisió assumint allò de l’1%, que fa possible el pacte i no és cap barbaritat. A més, prendran les seves decisions amb un horitzó amb menys incògnites i sense conflictivitat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Antonio Garamendi, Unai Sordo i Pepe Álvarez han donat una gran mostra de sensatesa al renunciar a les seves posicions màximes, fet que –tret de nous imprevistos desagradables– impulsarà l’economia i el benestar social. Mereixen un aplaudiment. I el seu acord contrasta amb l’actitud dels dos grans partits que, malgrat compartir –diguin el que diguin– el consens europeu, no han sabut pactar res durant la legislatura. El pitjor és que no han complert l’obligació constitucional de renovar el Consell del Poder Judicial i així el Tribunal Suprem, institució clau, funciona amb 22 vacants dels seus 79 magistrats.

Sánchez i Feijóo haurien de copiar una mica la voluntat de pacte de patronal i sindicats.