Metàstasi a Terra Santa

Mai ha sigut la proposta de la dreta israeliana. Tampoc de l’esquerra, que a tot estirar ha contemplat una autonomia limitada. És així, almenys, des dels temps del Pare de la Pàtria, David Ben Gurion. El primer que va tenir clar que perquè el projecte sionista quallés era imprescindible apropiar-se dels pobles i llogarets àrabs, fer fora la seva gent i repoblar-los amb els seus congèneres jueus. I així ho va fer, per centenars, ja el 1948. No és que els àrabs no tinguessin similar desig. És que senzillament el naixent Israel comptava des dels seus inicis amb una determinació i un poder militar que ni per remei els palestins.

Hi va haver un miratge que va culminar amb un magnicidi. L’assassinat d’Isaac Rabin. Rabin mai va contemplar cap altre futur que no fos el d’un estat integral en el qual, això sí, els palestins que liderava Arafat podrien tenir una certa sobirania territorial. La proposta de Rabin i Clinton se la van carregar fonamentalment Hamàs i la dreta israeliana que avui governa, dreta més radical que la del 1995.

Notícies relacionades

Celebrem mentre puguem

Només va quedar la motxilla

La diferència, d’ahir amb avui, és que Rabin s’oposava a la colonització extensiva de Gaza i Cisjordània, sobretot Cisjordània pels seus gairebé 6.000 quilòmetres quadrats pels 300 de Gaza. Rabin es trobava en aquest escenari després de la Guerra del Yom Kippur del 1973, la victòria més soferta d’Israel. Per a Rabin, el moviment colon depredador era "un càncer en el teixit social i democràtic d’Israel". Més encara, va afirmar: "No crec que això pugui perdurar en el temps sense produir una espècie d’apartheid". I es preguntava consternat: "¿Què és un assentament?".

El càncer que visualitzava Rabin el 1976 avui ja és metàstasi a Cisjordània. Els colons són els amos, en detriment d’una població palestina cada vegada més empobrida i arraconada. Queda Gaza, és clar. El que queda de Gaza i el seu ombrívol futur.