Petit però poderós

Les raons del BBVA eren sòlides. És un banc molt més gran i més internacional. La concentració bancària és inevitable perquè amb més dimensió es redueixen els costos tecnològics, que són molt alts. El BCE encoratja les fusions i, tot i que preferiria les europees, també recolza les nacionals. I el BBVA vol créixer més a Espanya perquè ja és molt actiu a Mèxic i Turquia. ¿Per què no fer un salt cap a una racionalitat més gran absorbint un banc espanyol menor, però amb prestigi i bona gestió?

Des del punt de vista del BBVA –i de la racionalitat financera– l’operació era impecable. Però hi ha vida més enllà de les matemàtiques. I l’opa ha fracassat perquè només l’ha acceptada el 25% del capital del Sabadell quan necessitava el 50% o, com a mínim, el 30% per poder presentar-ne una altra, cosa per la qual apostaven la majoria d’analistes. ¿Què ha passat?

En totes les fusions bancàries –incloent-hi la de CaixaBank amb Bankia– el banc absorbit tenia seriosos problemes per seguir. No era el cas del Sabadell. Per això una opa hostil sobre un banc sa podia tenir problemes, encara que financerament fos racional. La vida és lluita a mort i una opa hostil vol dir que assassinaràs la plana major de l’entitat que rep l’opa. I lògicament s’hi resistirà. El Sabadell ho ha pogut fer per diverses raons. Una gran part dels seus accionistes són clients satisfets d’un banc amb prestigi i tradició, encara més a Catalunya, el centre de la seva activitat. Als anys setanta hi havia 16 bancs catalans i 13 caixes. Només han sobreviscut CaixaBank i el Sabadell. Per això, les organitzacions empresarials –no només Foment i Pimec– han anat contra la desaparició d’un altre banc català: "Menys bancs, menys opcions per als empresaris".

I Catalunya és una nacionalitat i els tres primers partits catalans (PSC, Junts i ERC) més els Comuns, tenen una molt àmplia majoria absoluta i s’hi van manifestar en contra. ¿Era segons com una "fusió transnacional"? La política també compta i Sánchez depèn dels partits catalans. Era gairebé inevitable que posés condicions afegides al vistiplau dels reguladors. D’aquí la prohibició, no de l’opa, sinó de la fusió durant tres anys per assegurar la competència i l’ocupació. El BBVA les va assumir, però afeblien la rendibilitat.

I després el money. El BBVA va insistir a dir que el preu era bo i que les accions del Sabadell havien pujat molt per l’opa. Sense aquesta oferta pública, podien baixar i els accionistes havien d’aprofitar l’oportunitat. Pot acabar passant (divendres el BBVA pujava i el Sabadell baixava), però també és veritat que totes les accions bancàries s’han revaloritzat (un 78% aquest any) perquè els bancs han augmentat molt els beneficis. A més, el Sabadell ha venut el britànic TSB al Santander –¿hi ha complicitat entre l’un i l’altre?–, cosa que li ha permès disparar el dividend i restar atractiu a l’opa.

Per això el BBVA, contra el que havia dit, va haver d’apujar el preu. I va encetar una controvèrsia. El Sabadell va saber transmetre que seria més rendible presentar-se a una segona opa –quan el BBVA ja tingués el 30% i hagués de fer una oferta més bona i en metàl·lic per la resta del capital–, i això deu haver fet decidir alguns accionistes a esperar-se. I al final no s’ha arribat al 30% i l’opa ha fracassat.

Notícies relacionades

Ulleres grogues i horitzó feixista

El segon calvari dels Andic

¿Què passarà? El BBVA és un gran banc que sabrà pair-ho i apujarà la retribució a l’accionista amb els diners estalviats de l’opa. Objectivament no hauria d’implicar cap contratemps. El Sabadell respira bé perquè ha aconseguit mantenir la seva independència. Però n’ha sortit tocat (el TSB) i ara la seva cotització no està protegida per l’opa. Ser petits en un món de gegants no serà bufar i fer ampolles. Només ha guanyat la primera batalla del seu nou repte: ser rendible i independent malgrat ser petit.

La lògica financera no ho és tot. Però explica moltes coses. I la dimensió també. Per al Sabadell, el dia després també existeix.