Celebrem mentre puguem

No és un acord de pau sinó d’alto el foc que sembla més fet a mida d’Israel que de Hamàs. Però això és el que passa quan un perd una guerra, tot i que els milicians diguin que l’han guanyada perquè continuen vius i perquè han danyat la imatge d’Israel amb acusacions de genocidi i de crims de guerra. Cadascú explica la història com li convé i això permet a tothom dir que ha guanyat, tot i que també cal reconèixer que el compromís israelià de no annexionar Gaza i de no expulsar els gazians no són pas cartes menors, per més que siguin coses que Israel no devia voler fer mai en primer lloc. A canvi, Israel posposa ad kalendas graecas la creació d’un Estat palestí, fet que és un error, perquè és el que veritablement podria posar fi al conflicte.

Ara entrem en una segona fase de l’alto el foc que exigeix la retirada de les tropes israelianes i el desarmament de Hamàs. I ni els primers accepten una retirada total sinó parcial, que, a més, mantingui una franja perimetral de seguretat per evitar la repetició d’horrors com els del 7 d’octubre, i els altres no volen un desarmament total sinó parcial, accepten desfer-se d’armes ofensives però no defensives i, de fet, els seus milicians ja han reaparegut fent tasques de policia i ajustant comptes per l’expeditiu mètode d’afusellar públicament els acusats de col·laboracionisme amb l’ocupant. El problema és que aquestes postures contraposades es retroalimentaran i poden enfonsar qualsevol projecte de pau.

I som tot just al principi d’altres desacords que afectaran les forces d’estabilització internacional, amb un nombre, composició, desplegament i regles d’enfrontament que encara no s’han definit, perquè a l’acord signat li falta la lletra petita, en què s’amaga el diable. ¿Es desplegaran o exigiran abans el desarmament de Hamàs, i en aquest cas qui el supervisarà? És només un exemple. D’altra banda, també hi ha diferències sobre el futur Govern interí, que Israel pretén tecnocràtic i que Hamàs vol que sigui palestí i que sigui presidit per l’Autoritat Palestina, que avui governa a Cisjordània i que abans s’haurà de transformar profundament per acabar amb la corrupció i ineficàcia que el corroeixen.

Hamàs tampoc accepta que aquest govern estigui sotmès a una instància internacional superior, presidida pel mateix Trump. També hi ha fissures dins de Hamàs, entre la direcció política a Qatar i la direcció militar a Gaza que no es vol desarmar, i comencen a observar-se’n d’altres entre els mediadors que van signar en la cerimònia de Sharm al-Sheikh, en absència d’Israel i de Hamàs.

Notícies relacionades

Metàstasi a Terra Santa

Només va quedar la motxilla

Els turcs i qatarians, amb simpaties pels Germans Musulmans, són més sensibles a les demandes de Hamàs, mentre que els egipcis i nord-americans són partidaris de més fermesa. Per això l’acord només durarà si els EUA mantenen una pressió forta sobre Israel i Hamàs, i això no està garantit amb un president tan volàtil com Trump, que no sembla capaç de mantenir l’atenció durant gaire temps sobre el mateix assumpte sense avorrir-se.

Així que celebrem el triomf de la vida sobre la mort mentre puguem, per més que no sigui gens envejable la que espera a tants éssers esquelètics deambulant entre el munt de runa en què han convertit la Franja de Gaza, i la neteja de la qual trigarà anys i omplirà algunes butxaques.