¿La pau per la força?

Després veurem si Hamàs entrega les armes, si l’Exèrcit israelià es retira de Gaza, si arriba una força internacional pacificadora i si uns tecnòcrates palestins seleccionats no sabem com comencen la reconstrucció sota la vigilància d’un comitè presidit per Trump, en el qual hi haurà Tony Blair. Els crítics l’anomenen protectorat. Cert, però molt millor que un país en extermini. Més tard...

Trump mereix un gran aplaudiment per haver parat la massacre. En el seu primer mandat va reconèixer Jerusalem com la capital d’Israel, una bufetada a la causa palestina, però també va aconseguir, amb els Acords d’Abraham, restablir les relacions entre Israel i alguns estats àrabs. Volia abaixar el clima de guerra i afavorir els intercanvis econòmics i els negocis. Però el gran obstacle sempre era Palestina. Netanyahu no acceptava els dos estats. Els palestins estaven partits.

I el 7 d’octubre del 2023 va esclatar el salvatge atac terrorista de Hamàs, que va saltar les blindades fronteres d’Israel, va assassinar 1.200 persones i en va segrestar 250. Israel va quedar en estat de xoc (la pitjor matança de jueus des de Hitler) i Netanyahu va començar la seva guerra contra Hamàs, que ha anat degenerant en una massacre. ¿Per què Trump ha aconseguit parar amb un horitzó de pau una cosa en la qual Biden únicament va aconseguir curtes treves?

A la seva manera Trump ha imposat la pau per la força. Hamàs havia dilapidat tot el seu crèdit. I la brutalitat israeliana l’estava liquidant a l’atacar tota la població, cosa que reduïa la seva autoritat. I els estats àrabs només volien ajudar-lo si acceptava la derrota. Però Israel havia sobrepassat tots els límits. Més de 60.000 morts, l’intent de netejar Gaza de palestins (com fos), el dictamen de genocidi de l’ONU, el reconeixement de Palestina (Espanya ja ho havia fet) per França, la Gran Bretanya, el Canadà i Austràlia. Israel s’anava quedant sol i corria el risc d’un boicot com el de la Sud-àfrica de l’apartheid. Netanyahu no podia negar-se a la pressió de Trump, que l’havia recolzat a fons, de negociar amb Qatar i Egipte com a mediadors. Però volia que fracassés i per això va intentar matar els negociadors de Hamàs que eren a Qatar.

Brutalitat

El president ha permès, sense complexos, la brutalitat de Netanyahu i després la força residual de Hamàs (els ostatges), la dels països àrabs i la gran indignació internacional per forçar Israel a acceptar el seu pla de pau

Notícies relacionades

De què va la Generació Z

Complim, Alsina

I llavors Trump, que ningú a Israel, ni a Amèrica, podrà acusar d’antijueu, es va imposar a Netanyahu. Havia d’acceptar un pla de pau, pactat amb els països àrabs, que donés seguretat a Israel, acabés amb el genocidi a Gaza i obrís una esperança de pau. Quan Netanyahu ja estava acabant amb Hamàs, Trump, amb tota la potència americana, el pes dels països àrabs productors de petroli i la gran indignació internacional, el va forçar a acceptar un pla de pau que posa fi a la massacre. Serà aplaudit al parlament israelià i Khalil al-Hayya, cap de Hamàs, diu que l’ha firmat perquè Trump li ha donat garanties. ¿Ha utilitzat la força de l’un (Israel) contra l’altre (Hamàs), i després, la de Hamàs, els països àrabs i la gran indignació internacional contra Netanyahu? Ha aconseguit una cosa que fa poc semblava impossible.

Trump mereix un aplaudiment pel cessament de la massacre a Gaza. Però no havia de rebre el Nobel de la pau, que volia i gairebé exigia per satisfer la seva vanitat. El Nobel de la pau no havia d’anar a qui ha rebatejat el secretari de Defensa com a secretari de Guerra i a qui deporta immigrants privant-los de tots els seus drets.