Vicenç Navarro: fill d’un déu iracund

A l’Antic Testament abunden les referències a la «ira» i el «furor» de Déu. Una deïtat venjativa, presta a indignar-se davant la debilitat humana. ¿Per a què hauré creat jo a aquests ineptes?, sembla preguntar-se. Un tirà superlatiu. Omnipotent, omnipresent, omniscient, etern, savi i sobirà. És fàcil imaginar-se’l sempre amb les celles arrufades, el rictus amarg i el ditet inquiet, prest a assenyalar tot el que veu malament. Algú semblant a... 

El catedràtic Vicenç Navarro (Gironella, Barcelona, 1937) ha saltat recentment als titulars. ¿Per la seva brillant carrera acadèmica? ¿Per ser un dels gurus econòmics de Podem? ¿Per la seva prolífera producció intel·lectual? Ai, la ira. 

Expert en polítiques públiques vinculades a l’estat del benestar, en especial la sanitat, Navarro denuncia a la seva obra les desigualtats econòmiques i desgrana propostes per aconseguir una societat més igualitària. Anima els governs a ser més sensibles, més humanament sensibles. A comprendre que l’estat de benestar no és tant una qüestió de despesa com d’inversió. Que la cohesió social és un element estimulant de l’economia. Que les infraestructures d’un estat no són només els elements físics, també les persones... 

Persones, persones i més persones. La brillant carrera professional del catedràtic Navarro –metge, sociòleg, politòleg i expert en economia política– està consolidada en la defensa acèrrima del benestar de les persones. Potser va ser el seu pas per Suècia. Quan es va exiliar d’Espanya, el 1962, va recalar primer al país escandinau. En aquells anys, Suècia va arribar a ser el segon país més pròsper del món, sense pràcticament atur. Als 70, l’estat cobriria tota la població: assistència social des del naixement fins a la defunció. Navarro hi va arribar com a metge, i va començar a treballar al Karolinska Hospital. Però aviat li van arribar instruccions dels seus companys de la resistència antifranquista: s’havia de formar en l’estat del benestar, estaven convençuts que aviat cauria Franco (beneïda ingenuïtat). Segons ell mateix ha afirmat, va demanar ajuda al govern suec per rebre tal aprenentatge i va ser dirigit a l’economista més influent de la socialdemocràcia escandinava, Gunnar Myrdal (que més tard rebria el premi Nobel d’economia), i la seva dona, Alva Myrdal (científica social, diplomàtica i feminista). A més de relacionar-se amb altres intel·lectuals rellevants, també coneixeria allà la que després seria la seva parella.  

La formació de Navarro es va completar al Regne Unit, on es va doctorar en Polítiques Públiques i Socials, i als EUA. Ha assessorat l’ONU, l’OMS i nombrosos països. Es va integrar a l’equip de Hillary Clinton que va intentar portar a terme la reforma sanitària als 90 i va ser professor de la Universitat Johns Hopkins de Baltimore (EUA) durant 40 anys. A Barcelona, ha sigut catedràtic d’Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona, de Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i director del Programa en Polítiques Públiques i Socials (conjunt entre la UPF i la Johns Hopkins University). I, ara sí, ara arribem a l’actualitat. I a la ira.  

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

El catàleg de menyspreus sembla que va ser ric i variat. Des de crits i insults, fins a exigir dedicació molt més enllà de l’obligat en hores i en tasques. Al tenir coneixement d’abusos i humiliacions per part de Navarro a alguns subalterns (sempre subalterns), la UPF li va obrir un expedient el 2021, i allà es va acabar la seva vida acadèmica. Ara, els diaris ‘Ara’ i ‘Diario.es’ han revelat el cas. Ell sempre ha negat les acusacions. Altres col·laboradors l’han defensat apel·lant a la seva autoexigència, al seu elevat nivell de producció. Mentrestant, la llista de damnificats no para de créixer. En especial, de damnificades. Ja se sap, el déu de l’Antic Testament tenia molt clar el lloc de la dona: «Multiplicaré els dolors del teu prenyat, pariràs els teus fills amb dolor; desitjaràs el teu marit, i ell et dominarà» (Gènesi, 3:16). 

Tot i que ja va passar l’edat de la innocència, sempre resulta pertorbador comprovar l’abisme entre la talla moral d’una obra i la mesquinesa del seu autor. Queda el consol que, almenys, cada vegada són més els dits acusatoris que s’atreveixen a l’alçar-se. Els fills d’un déu iracund ja no regnen tranquils.