La tribuna

Veneçuela es mou

Hi ha factors decisius que permeten imaginar que l’escenari que domina la regió des del 1999, quan Chávez va arribar al poder, pot estar canviant per sempre

María Corina Machado és la líder indiscutible tant a l’interior del país com en la percepció exterior, i el premi Nobel que li han atorgat rebla la seva condició de lideratge

3
Es llegeix en minuts
Veneçuela es mou

Si l’observació amb el focus de llarga distància acostuma a ser necessària en qualsevol anàlisi de la realitat, ho és especialment quan es tracta de la geopolítica. Sobretot perquè els grans conflictes produeixen tant de soroll immediat que dificulten la radiografia precisa de la realitat. El cas de l’Orient Mitjà és de manual: amb la lupa petita, el pessimisme acostuma a imposar-se, arrossegat per qualsevol circumstància bèl·lica, però amb la lupa gran, el canvi de paradigma de l’Orient Mitjà ja és un fet inqüestionable. Tot ha canviat a la regió, els equilibris han mutat, les noves aliances han sorgit amb força i, malgrat les dificultats, els factors d’inestabilitat permanent –amb l’Iran com a eix central– s’han desactivat, a excepció de Gaza, on queda l’esglaó més difícil: el desarmament de Hamàs. És evident que hi ha un llarg camí per recórrer abans de trobar una sortida adequada als reptes plantejats, des de la qüestió palestina fins a la normalització de relacions amb Síria o l’Iran, o els nous Acords d’Abraham. Però, la maquinària s’ha endegat. El mapa ja no serà mai més com era abans del 7 d’octubre del 2023.

Si el polvorí de foc de l’Orient Mitjà està vivint un terratrèmol insospitat des de fa dos anys, i impossible d’imaginar des de 1948, alguna cosa semblant està passant a la zona central de l’Amèrica Llatina. Es mou Veneçuela i amb ella, la peça central de tota la teranyina bolivariana. També aquí hi ha factors decisius que permeten imaginar que l’escenari que domina la regió des del 2000, quan Chávez va arribar al poder, pot estar canviant per sempre. I si hi afegim Cuba com a peça central del trencaclosques, el moviment sísmic que es pot desencadenar es remunta al 1959. També aquí la lupa gran desmenteix la petita, sobretot perquè les aliances del règim amb el narco –que dominen les estructures de poder– i la repressió sistèmica que imposa a la població poden donar una imatge de resiliència i impunitat. Tanmateix, mirat amb prisma gran, els símptomes van en la direcció contrària: un procés de decadència del règim de Maduro que podria caminar en paral·lel –amb les lògiques diferències– al procés que va seguir el règim dels Assad a Síria. És prematur fer conjectures que encara no són avalades pels fets, però totes les variables s’estan posicionant en la mateixa direcció: el final del chavisme.

Notícies relacionades

¿Quines són aquestes variables? La primera, la consolidació definitiva de l’oposició liderada per Maria Corina Machado, que ha escombrat la resta de les forces opositores, la majoria neutralitzades pels pactes que han fet amb el règim. A diferència dels altres, Machado no ha pactat, no ha marxat, no ha fet concessions i ha exemplaritzat, amb el seu coratge, la determinació del moviment que va escombrar a les eleccions del 2024. És la líder indiscutible tant a l’interior del país, com en la percepció exterior, i el premi Nobel que li han atorgat rebla la seva condició de lideratge. El dia que Maria Corina Machado faci el tret de sortida de la gran revolta ciutadana el règim tindrà la primera estocada, tal vegada el principi del seu final. Així mateix m’ho deia Omar González, un dels quatre escapats de l’ambaixada d’Argentina a Caracas, i membre del comando directiu: "Quan Maria Corina ho demani, un milió de veneçolans sortiran al carrer". La qüestió és si aquesta revolta ciutadana està a prop.

Ho pot estar si s’analitzen la resta de variables que interactuen en la regió. D’entrada, la pressió creixent dels EUA, no només amb els bombardeigs al Carib de les llances de droga veneçolanes, sinó també dins Veneçuela, on totes les informacions apunten a una frenètica activitat d’intel·ligència nord-americana a l’interior del país. Però si el soroll de Trump és significatiu, el silenci de Putin –principal aliat del règim– ho és encara més. Semblaria que Rússia està fent amb Veneçuela, el mateix que va fer amb Síria, deixar-la caure, tal vegada perquè Maduro ja es tan tòxic que ha deixat de ser útil. I si es produeix la revolta ciutadana, de Machado, no és previsible que Putin faci res. Veneçuela pot caure, i aquesta és la peça que rebentaria tot el trencaclosques bolivarià. És prematur fer càbales, però potser, en aquest altre punt de la regió, també s’està començant a tancar un capítol de la història.