Una ètica davant l’odi

L’humanisme cristià és una expressió que pot resultar balsàmica per a un catòlic tolerant o divisòria per a qui no se sent interpel·lat pel cristianisme. "Parlar al segle XXI d’humanisme cristià en un Estat aconfessional sona més a paternalisme catòlic burgès que a cristianisme socialista de base", va afirmar al respecte Violeta Asiego, jurista especialitzada en drets humans.

No obstant, el passat se li posa bé al terme. Evoca referents com Jacques Maritain, que, a la primera meitat del segle XX, va projectar una nova utopia social políticament laica, però fundada en valors cristians de solidaritat. Les seves reflexions van ser el germen de nous corrents filosòfics que, a l’Amèrica Llatina dels anys seixanta, van fer eclosió en la Teologia de l’Alliberament, aquella doctrina que va desafiar el poder tradicional per combatre les injustícies sistèmiques.

Les creences d’Illa no són fruit d’una estratègia partidista, però tenen una repercussió política. En clau catalana, connecten amb una part de l’electorat que va trobar en els primers anys del procés un imaginari de comunió, esperança i fe molt similar a aquell havia marcat la seva educació catòlica. Una part de la parròquia independentista aposta ara per la ultradreta d’Aliança Catalana, però són molts els que abominen de la degeneració sectària, que no troben el seu lloc en la desorientació nacionalista i que poden considerar més o menys habitable aquest "humanisme cristià" d’Illa. Però més enllà de la deriva partidista, hi ha una cosa més transcendental. La democràcia i el cristianisme estan avui amenaçats per un mateix magma reaccionari. El teòleg Juan José Tamayo denomina cristoneofeixisme "l’aliança entre les organitzacions polítiques i socials de l’extrema dreta, avalades per l’ultraliberalisme i els moviments cristians integristes".

Notícies relacionades

Empat tècnic, més polarització

Alcarràs, el mannà de l’energia solar

Aquestes organitzacions religioses fonamentalistes (que engloben des d’algunes esglésies evangelistes fins a organitzacions com Advocats Cristians o sectors de la Conferència Episcopal) han col·locat a la diana immigrants, persones LGTBI i feministes. Qüestionen els avenços socials aconseguits i els seus discursos exacerben l’odi i la violència. La seva actitud excloent traeix pilars universals com els drets humans, així com els mateixos valors cristians.

Des de la puresa ideològica particular no es pot plantar cara a aquesta "internacional de l’odi", parafrasejant Tamayo. Els demòcrates han de trobar com teixir aliances per defensar la dignitat humana, la justícia social, la llibertat i la solidaritat. Aquí, en una ètica compartida, l’humanisme cristià pot tenir un paper.