Tant de bo que plogui: angoixa climàtica

Vaig créixer a Bilbao sota un cel gairebé sempre encapotat. Qui el desencapotarà, cantàvem a l’escola. Cel gris, verd humit i la ria del Nervión fent olor de residus industrials. Més d’una dècada, de 1980 a 1992, un Bilbao que no s’assembla en res a l’actual. Plovia setmanes sense parar, el famós ‘chirimiri’, i no obstant el 1990 hi va haver una gran sequera que va imposar retallades de 12 hores en el subministrament de l’aigua que arribava a casa. De sis de la tarda a sis del matí. Recordo arribar de l’escola i anar directa a la dutxa i algun dia acudir al gibrell. Llavors ningú parlava de canvi climàtic, sinó d’una cosa puntual i estranya al tractar-se del nord d’Espanya. Total, una anècdota d’infància que no serveix com a experiència acumulada perquè començo a sentir, com molts, una creixent angoixa davant la falta de pluja.

Notícies relacionades

La predicció del temps per a final d’abril que espanta: «Després dels ruixats, a partir de dilluns...»

Carta de Jordà a la ministra Ribera: «Aquesta sequera és una catàstrofe, necessitem suport urgent»

Les copes dels pins, els xiprers i els arbustos s’estan omplint de branques marrons i pols. Fa tres setmanes van sonar quatre trons a prop de casa i feia tant que no passava que el meu cervell no va saber entendre el primer, fins i tot vaig preguntar en veu alta de què podia tractar-se. Hem caigut de la figuera de cop, quant a l’emergència climàtica. Des de l’estiu, extremadament calorós, fins al fred relatiu i sobretot la falta de pluja dels últims mesos ens han obert els ulls. No és que hagi de passar, és que ja està passant i, malgrat tot el que n’hem parlat, ens ha agafat gairebé per sorpresa, sense capacitat per generar aigua que reposi la que no cau del cel, amb infraestructures deficients que perden milers de litres d’aigua al dia i amb crides a tancar l’aixeta de casa.

Com a bona angoixada amb bona memòria he comprat bidons (allò dels gibrells és molt dels 90) per no malgastar l’aigua freda de la dutxa i reaprofitar-la després, una cosa que sé que contribueix poc en el col·lectiu, però calma l’angoixa. No ens haurien de traslladar aquesta responsabilitat els que en 20 anys, per exemple, no han sabut tancar les esquerdes de les canonades que arriben als municipis i que perden milers de litres d’aigua potable al dia. No obstant, sense cap dubte, també és cosa nostra.