¿Què ens passa amb la fi del món?

La promesa era claríssima: l’exposició permet als visitants poder sentir-se com passatgers a bord del transatlàntic, tot explorant la seva història i el seu tràgic final de manera immersiva. I amb aquesta sensació de morbo vaig anar a veure l’exposició del Titanic que aquests dies té lloc a la ciutat de Barcelona. La promesa després és una mica a mitges, i en aquell desajust vaig trobar la pregunta: ¿de debò desitjava sentir el que és estar en un vaixell que s’enfonsa enmig d’aigües gelades en les quals ningú podria sobreviure? És un èxit, la cua era llarguíssima i gairebé no en quedaven entrades.

Notícies relacionades

40 anys de la discogràfica Picap

L'enginyeria artesanal del vestit de les campanades de Pedroche: dotze anys d'història i una tiara de mascareta

Hi ha alguna cosa en les catàstrofes alienes o en les quasi catàstrofes que ens fa sentir molt vius. Dilluns, amb l’apagada elèctrica, hi havia una espècie de comunió apocalíptica entre els ciutadans. Semblava més suggeridora la versió del ciberatac que no pas el prosaic error del sistema, i rondava una alegria terminal: si s’ha d’acabar, que s’acabi per a tots alhora i que ens agafi prenent una cervesa al sol. ¡Quin remei!

Ho hem vist en les sèries, en les quals la fi del món és gairebé un gènere en si mateix. A les portes de l’apocalipsi no hi ha res a fer. S’acumulen les propostes en què una apagada, una crisi climàtica o un virus posen els protagonistes al límit de la supervivència. ¿Què hi faries tu? ¿Amb qui aniries? ¿A qui ajudaries? ¿Fins on series capaç d’arribar per salvar la teva vida? ¡Estem famolencs d’aventures! Persones estimades que es converteixen en zombis, mons sobrenaturals, kits d’emergència i salvi’s qui pugui. Als 90 teníem MacGyver, i avui no som capaços de veure tota la quantitat de sèries que giren al voltant del final del món. ¿Què ens passa amb això? ¿Per què ens atrau tant? És com si, en algun lloc, desitgéssim veure fins on arribaríem quan tota la resta se n’anés en orris. Potser la fascinació pel final no és només una qüestió de morbo, sinó també una necessitat de trobar alguna cosa vital en aquest caos, alguna cosa que ens desperti, que ens connecti o, potser, que ens alliberi de la rutina. O de l’expectativa d’una desaparició lenta i progressiva, previsible i gens heroica. Som aquí i hi haurà un dia en què ja no. Un final rotund, sens dubte, trenca l’expectativa.