Ancoratges

Esperar s’ha convertit en una molèstia cada vegada més difícil de tolerar en un món que es mou tan de pressa que, a vegades, sembla que no toquem de peus a terra. Digue’m per què no t’importa esperar, i et diré qui ets.

El conclave, la litúrgia mil·lenària, les portes tancades, les urnes, la xemeneia, el fum, es planta com un ritual que ignora les regles de la immediatesa. Impertorbable al pas del temps i a la impaciència. No hi ha spoilers, ni notificacions, ni streaming en directe des de dins. Només el fum que, quan finalment surt blanc, ens recorda que el vell món encara és allà. Un sistema infal·lible, per cert. No com la cua virtual, que es pot penjar —i es penja— en qualsevol moment.

Notícies relacionades

Obrir-se les venes

L’espectacle més gran

Hi ha alguna cosa captivadora en aquest ritme antic. Ens atrapa, un tempo vell que reconeixem i que, potser per això, no ens importa esperar-lo. Fins i tot celebrem que encara existeixi en algun racó. Alguna cosa que passa com sempre ha passat. Que no canvia i que es manté intacta. Com el dia que tornes a casa i els macarrons de la teva mare tenen el mateix gust de sempre. Ancoratges. La botiga que porta els teus 45 anys al mateix lloc, amb el mateix rètol. Encara pots escoltar la Doris Day cantant Qué será, será, com quan sonava al tocadiscs que no et deixaven tocar.

No hi ha res més depriment que no reconèixer-se quan mires cap endins. Potser només ho supera no reconèixer en els altres allò que un dia vam estimar. El grup musical Presuntos Implicados tenia una cançó que sempre m’ha semblat molt trista i que deia: "cómo hemos cambiado, qué lejos ha quedado aquella amistad". Que tot canviï, però que existeixin ancoratges i versions reconeixibles de nosaltres mateixos i del món. I, si no, almenys alguna cosa que ens ho recordi. Com aquelles fotos que, com canta Bad Bunny, hauríem d’haver-nos fet quan ens teníem.