Yolanda i Pablo

Es va enfadar molt quan, sense consultar-l’hi –tampoc a Podem–, Pablo Iglesias, un vell amic amb qui no sempre pensa el mateix, la va nomenar el seu relleu en el Govern i candidata a presidenta. ¿Autoritarisme masclista, com alguns gestos de Pedro Sánchez? Va quedar flotant. I va acceptar la designació. Per responsabilitat. Però ara les relacions entre tots dos són dolentes. Yolanda no replica els atacs de Pablo, però el troba «rondinaire».

¿Què els passa? Yolanda admet que ha volat perquè «les dones no són de ningú» i, una altra vegada per responsabilitat, ha recorregut 20.000 quilòmetres per crear Sumar per a la qual –no ho diu– ningú l’ha elegit. Vol reunir Podem i una sèrie de grups –també l’esquerra del PSOE– que de vegades (Errejón i Més Madrid) van xocar amb Pablo. Iglesias vol un pacte bilateral amb Yolanda i després negociar des de dalt amb els «altres». ¿Què més els separa? «Dos no acorden si un no vol», diu Yolanda. «Volem el mateix, però jo amb el meu estil i cridant menys». 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

És cert. Mentre Pablo emfatitza la distància amb el PSOE i «el sistema», Yolanda somriu i diu que la seva aspiració és millorar les condicions de vida de la gent. ¿Deix democristià? «Hi ha gent que ho està passant molt malament» i no pot ser que al final hi hagi dues llistes a l’esquerra del PSOE i guanyi la dreta. Seria «tremend». Ella no ho vol i la baralla d’aquests dies desmobilitza. La culpa, del «rondinaire».

Hi ha tres xocs forts. D’organització: ¿l’eix és Yolanda o Podem? D’estil: ¿Somriure còmplice o crit malcarat del 2015? De lideratge: combat entre dos ‘galls’ que pinta que acabarà malament. Y ¿per què són pitjors el PSOE o la dreta? D’això, ni paraula. Yolanda (i Jordi) ja ho saben.