¿Un govern suïcida?

Oblidem-nos un moment del fons de l’assumpte. ¿Què pensarien d’un govern molt discutit, sense majoria clara, que des de la investidura no ha pogut aprovar uns pressupostos, i que, en aquesta situació, presenta un decret llei, que necessita aprovar al Congrés, sabent que no tindrà majoria i que patirà una gran derrota? Doncs que és un govern masoquista, que li agrada ser apallissat. O suïcida, que no li importa morir.

Sánchez sabia que el decret no sortiria perquè li faltarien els vots de Junts. Puigdemont vol doblegar-lo i, a més, creu que aquest vot en contra no el perjudica. La prova que el president ho sabia és que el va separar de l’altre decret –el necessari per afrontar la pujada del petroli per la guerra de l’Iran–, que sí que va sortir aprovat.

El Govern va cedir a la pressió de Sumar no per suïcida, sinó perquè és un artefacte inestable que ha d’acontentar el seu soci minoritari, que exigeix mesures molt discutibles i per a les quals no hi ha majoria parlamentària. Yolanda Díaz creu –tot i que les enquestes la desmenteixen– que els beneficia exigir més del que el PSOE vol i que a més, parlamentàriament, és impossible. Així tenim un Govern que no sap acceptar els seus límits polítics perquè Sumar creu que té la raó universal i que la majoria parlamentària és un xiclet.

¿Com, doncs, sobreviu? Perquè la majoria contrària és només negativa. Hi coincideix –no sempre– a votar en contra, però no és operativa perquè no pot ni acordar ni guanyar una moció de censura com exigeix la Constitució. I com va fer Sánchez –gairebé ningú ho creia possible, ja que Rajoy acabava d’ aprovar els pressupostos– el 2018.

A més, l’alternativa que la majoria de les enquestes donen com a més probable –una coalició PP-Vox– no convenç. No la practica ni el PP alemany (la CDU), ni el polonès (Donald Tusk), que planten cara a l’extrema dreta. ¿I quines garanties hi ha –ho estem veient amb la "prioritat nacional"– que un artefacte PP-Vox seria més coherent i estable? Tindria, sí –no és poc–, una majoria parlamentària, sempre segons enquestes de quan les eleccions encara no estan convocades. Conclusió. Fins a les eleccions del 2027, o fins que Sánchez decideixi –i pocs governants convoquen per perdre–, Espanya està condemnada a viure amb una molt precària estabilitat. Mig Espanya reprova Sánchez i el seu Govern, ostatge de l’extrema esquerra, però no hi ha majoria per fer-lo caure. I Feijóo no convenç l’altra mitja i és també presoner –ho veiem a Extremadura i Aragó– de l’extrema dreta.

Anem al fons de l’assumpte. La vivenda és el gran problema i agreuja la desigualtat social. I la causa indiscutible és que l’augment de la població (a Catalunya de 6 a 8 milions) fa que la demanda de vivenda sigui molt superior a l ’increment de l’oferta. I la proposta de Sumar, congelar una vegada més els lloguers i continuar externalitzant als propietaris la protecció social als vulnerables, podria fins i tot agreujar la situació.

Notícies relacionades

L’assetjament, un perill per a la democràcia

Acusacions i transparència

A Catalunya, partint de la llei de la vivenda del 2023, a les zones tensionades –la majoria– es practica una cosa menys radical. Només es permet la pujada dels lloguers amb un índex ad hoc. Ha donat resultats a favor dels que ja tenen un lloguer, perquè els preus han baixat una miqueta (a Barcelona) o han pujat molt poc (en el total de Catalunya), però no és la solució. L’altre efecte és que descendeix l’augment de pisos de lloguer. A Barcelona, de 9.825 en el primer trimestre del 2024 a 7.908 en el quart del 2025. I a Catalunya, de 34.495 a 26.931. I així, cada any, els nous lloguers se’ls enduen els que tenen més garanties. I, tenint en compte que el PP governa a la majoria de les comunitats, millorar la situació de la vivenda exigiria algun acord PP-PSOE.

No cal ser catastrofista ja que Espanya creix i s’ha vist que –tret de la Guerra Civil i la postguerra– mai passa el pitjor. Però el gran augment de la polarització –i de la influència dels extrems– és bastant més que preocupant.