Els perquès del malestar

El Govern central ho remarca: de cada 10 llocs de treball creats a Europa, quatre han sigut aquí. I, no obstant, el malestar social és real –gairebé ningú ho nega– i puja el vot de protesta. A Catalunya, segons una recent enquesta, Aliança Catalana i Vox serien el tercer i quart partit, per davant de Junts i el PP.

¿Quines són les causes d’aquest malestar? Una, que molts economistes remarquen, és que mentre que l’augment del PIB global –del 3,5% el 2024 i del 2,8% el 2025– està per sobre de la mitjana europea, no passa el mateix amb el PIB per càpita, on seguim bastant per sota. La raó és que, a causa de la immigració, la població espanyola augmenta més que la d’altres països. Dels 517.000 llocs de treball creats l’últim any, una mica més de la meitat són d’estrangers. Som més a l’hora de repartir el PIB i, per tant, el per càpita creix menys que el total. Però sense immigrants el país s’estancaria i l’augment del global té avantatges. Per exemple, el rellevant de la ràtio d’endeutament, el que paguem en els mercats pel deute.

El malestar social tampoc es produeix perquè els salaris creixin menys que els preus. Segons l’últim informe de l’OCDE Taxing wages 2025, el salari mitjà anual espanyol va ser de 32.678 euros, amb un augment del 3,8%, superior al 2,6% de la inflació. Per tant, el poder de compra aparent va augmentar un 1,2%. Però com que el tipus impositiu mitjà del contribuent va pujar un 1,5%, la capacitat adquisitiva real va caure un 0,3%. I no és el primer any que passa aquest fenomen que té com a causa principal el no ajust de la tarifa de l’IRPF, per la qual cosa un contribuent pot saltar d’escala i pagar més a Hisenda com a conseqüència d’un augment salarial de conveni. OCDE dixit.

Amb aquest sistema de progressivitat en fred, les tarifes reals de l’IRPF pugen una mica cada any sense que les nominals –més cridaneres– ho facin. El contribuent perd una mica de poder adquisitiu, però l’Estat recapta molt més. Així el dèficit públic ha baixat del 3% del PIB, exigència de la UE. Aquest sistema indolor d’apujar l’IRPF és injust, però no és aquest Govern el primer que ho fa i abaixar el dèficit ha tingut els seus avantatges.

La gran causa del malestar és l’habitatge, el preu del qual s’ha disparat molt per sobre dels salaris. Comprar-ne un costa molt més que fa uns anys. I el pitjor són els lloguers.

L’Estat –no el mercat– va fallar perquè no va fer vivenda social (sí hospitals i escoles) i la política socialista ha pecat de bonisme. Construir costa, no es fa d’un dia per l’altre i ha optat per protegir els inquilins topant els lloguers. Així ha ajudat els que ja tenen un lloguer, però ha desanimat els propietaris a llogar i –no volent– els ha incitat a passar als pisos turístics o de temporada. O fins i tot a vendre i reduir l’oferta de lloguer. A més, l’encomiable protecció als vulnerables que no poden pagar, que hauria de ser cosa de l’Estat, recau sobre els propietaris, almenys en un primer moment. Així els llogaters fugen del lloguer normal.

La realitat és que s’ha protegit els que ja tenen un lloguer, però que els que en busquen un de nou (els seus fills) no poden trobar-lo. I el malestar dels fills s’està traslladant als pares, preocupats perquè els fills no poden accedir a una vivenda. I menys a una de compra perquè Espanya (Barcelona, Mallorca, Màlaga, Madrid...) és un país amb ganxo i molts europeus – i no europeus– compren.

Notícies relacionades

Del barracó a l’excel·lència

Trump desconcertat

És el preu per ser un país que va bé, però els joves que busquen la primera vivenda ho paguen. I s’irriten. Potser no és tant que se sentin atrets per l’extrema dreta com que el laberint de trobar una casa els condueix al malestar i la protesta.

Als joves Vox no els resoldrà res, però protesten contra el que hi ha. Potser com fa més de 50 anys el maoisme no va resoldre els problemes dels joves de llavors, però va encarnar la rebel·lió. De vegades dels més inquiets.