El conte de la mestra

L’escola era gran. Un imponent edifici dels anys 60 del segle passat. Probablement, de l’època de Bréjnev. A l’hivern, des dels finestrals de l’aula, es veia una immensitat blanca. La neu cobria l’esplanada d’entrada, l’asfalt quarterat dels carrers, les voreres de terra i matolls. El fred li quedava bé, a la ciutat, li afegia certa uniformitat estètica i no semblava el racó petit i descurat que era. Aquí, un edifici. Allà, un altre. Enmig, matolls, carreteres i un no-res cromàtic que ho envaïa tot. Per això a la mestra li agradaven els dibuixos dels nens: folis en blanc tacats d’esperança.  

Tot i que no sempre era així. No, no sempre trobava esperança en els esbossos. De vegades, els dibuixos cridaven, i ploraven, i fugien. No t’hi impliquis, advertia el tutor a la mestra, només et complicaràs la vida. I ella pensava que l’home no parlava amb egoisme, sinó més aviat amb una barreja de cansament, tristesa i impotència. El professor només esperava el moment de la jubilació. Diuen que, de jove, vivia i treballava a Moscou. En una escola de prestigi. Però alguna cosa va passar, no se sap. Potser eren rumors. Potser s’hi va implicar massa. 

Irina, salvada

Però la mestra encara era jove i treballava en una escola sense fama d’una ciutat on mai passava res. No sentia que tingués gaire a perdre. Així que, de vegades, s’hi implicava. Com amb la petita Irina. Va trigar a adonar-se’n. No va ser fins que la nena es va dibuixar a si mateixa amb una immensa taca vermella a la faldilla. La mestra va entendre que alguna cosa estava malament, rematadament malament. Aquell vermell incendiava les pupil·les. Va revisar-ne els dibuixos anteriors. ¿Com no n’havia apreciat els senyals? Llavors va denunciar. I la nena es va salvar.  

Aquesta vegada va pensar que també ho havia de fer: salvar la Maixa. El dibuix no deixava lloc a la imaginació. Una mare i una nena agafades de la mà, totes dues amb melena llarga i fosca. Al darrere d’elles, la silueta d’unes muntanyes i la bandera d’Ucraïna amb les paraules «glòria a Ucraïna». Al davant, la bandera russa amb la inscripció «no a la guerra» i dos míssils que volaven directes cap a elles. La mare alçava el braç, en un gest va de frenar l’impacte.  

Notícies relacionades

Proposta trampa de Putin

Adeu, Lliga; hola, Mundial

Hi havia una vegada una mestra que va saber entendre la llibertat de consciència, que va admirar la valentia d’una nena que, més enllà de l’opinió majoritària, va voler defensar la pau i la vida. Una mestra que, en el seu petit debat entre el bé i el mal, entre servir-ne uns o uns altres, va triar protegir la nena. Potser parlar amb el seu pare, demanar-li discreció. Potser fer desaparèixer el dibuix, al·legar un accident domèstic. Qualsevol cosa. Hi havia mil maneres d’aturar el fatídic efecte papallona que es podia desencadenar. 

Hi havia una vegada... un conte. Un ingenu relat que es burla de la realitat. D’una professora de plàstica que va córrer a ensenyar el dibuix de la seva alumna a la direcció del centre. D’uns responsables que es van afanyar a fer-lo arribar a les autoritats. D’un servei de seguretat nacional que va interrogar el pare. D’un judici i d’una sentència i d’un pare fugit i d’una nena enviada a un orfenat. Del cap de la Wagner, el grup de mercenaris, defensant el pare condemnat, desafiant el Kremlin. Al final, tota la bogeria de la guerra esclatant en un tros de paper. Sí, hi ha una alguna cosa transcendental en els dibuixos dels nens.