La novel·la del ChatGPT

Això segur, pensa ell. Aquest mateix matí ha tornat a reclamar el pagament d’un parell de col·laboracions. Una quantitat important. Ni tan sols li han respost. Les pròximes setmanes es presenten apocalíptiques. A sobre, carregat de feina. Als compromisos habituals, se sumen diverses presentacions de novel·les que ha acceptat conduir. És el que tenen les setmanes prèvies a Sant Jordi, una bogeria. Però no podia negar-s’hi. Avui per tu, demà per mi. El problema és que, entre llegir les obres i pensar una cosa mínimament intel·ligent sobre aquestes, se li’n van els dies. I no, ara no pot perdre el fil de la seva novel·la. Cada dia avança una mica més l’alarma del despertador. Almenys, dedicar tres o quatre hores a les seves pàgines. I han de ser les millors que ha escrit mai.  

Va trigar a adonar-se que el Jan s’havia colat a la novel·la. No en va ser conscient fins que va descriure la manera que el personatge es clava l’ungla de l’índex al tou del polze. El gest el va conduir a aquella nit de fa més de 20 anys. Entre canya i canya, el seu amic li va revelar que estava enamorat de la Sara. La confessió va anar guanyant intensitat, fins que es va desbordar. Va ser aquell plor desmesurat, aquelles paraules inconnexes, aquelles elucubracions inversemblants les que el van posar en alerta. Va ser el primer senyal. El Jan s’estava internant en un laberint del qual no ha pogut sortir. La medicació i les sessions el van mantenint a la superfície. El just. Ha decidit treure’l d’allà, tot i que només sigui amb el fil de les seves paraules. 

¿Com seria el Jan si mai s’hagués internat en la foscor? Porta diversos dies rememorant la seva aventura a la muntanya, encara eren adolescents. No recorda gaire bé per què es van apuntar a aquella trobada juvenil, suposa que van ser les ganes de sortir de la ciutat. Hi havia centenars de xavals, i no coneixien ningú. Quan els van comunicar que els col·locarien en grups diferents, van callar, però tots dos ho van saber. Van agafar les seves motxilles i es van escapar. I com van riure. Llavors, va començar a ploure. 

La fugida i la llibertat

La muntanya es desfeia, tot just veien l’asfalt, la pluja es colava per sota de la capelina, però ells continuaven feliços, rememorant l’instant de la fugida, delectant-se en la seva llibertat inesperada. Gens ni mica de por. Els va recollir un vehicle de rescat. Es van sorprendre al veure dos xavals carretera avall. Els van conduir a la casa parroquial del poble més pròxim, un refugi improvisat. Allà van conèixer altres excursionistes, van menjar de les seves provisions, van fingir ser més grans del que eren, es van colar en converses alienes i van continuar xiuxiuejant la resta de la nit. Amb aquella incontinència adolescent, amb aquella alegria incommensurable.  

L’endemà, el poble estava atapeït. Els de la trobada juvenil havien hagut d’abandonar el campament de matinada, l’aigua havia inundat les tendes. Sorprenentment, ningú els havia trobat a faltar. Van tornar a casa amb els autobusos de l’organització. Mai van confessar als seus pares l’aventura, tampoc als seus amics. Va tenir alguna cosa de moment iniciàtic i van voler guardar-s’ho per a ells sols. Fins que va arribar l’altre moment, negre i famolenc, i ho va engolir tot. 

Notícies relacionades

¿Per què no venen a classe?

Els avantatges, i el risc, del congrés del PP

Tota la setmana que torna a aquella escapada. A l’aigua corrent-los per sobre dels talons i la cortina de pluja que els ennuvola la vista. Un terrabastall líquid que els pari de nou. Un Jan que no deixa de riure i de deixar anar ocurrències brillants. Un Jan sense la mirada lenta ni la boca pastosa. Un Jan que va aconseguir sortir amb la Sara. Després, amb la Paula i que ara viu amb la Mila, la protagonista de la seva novel·la. Tenen problemes, però ell sap trobar les solucions sense perdre el somriure. 

Perquè aquest serà un llibre optimista. La seva primera novel·la que provocarà rialles. Amb molta pluja, però sense rastre de foscor. I, per descomptat, un final feliç. Un escriptor parit de nou. Lliure del pànic perpetu a l’extraviament, sense la culpa ni la impotència de veure perdre’s un amic, sense una infància i una adolescència tenyida de tristesa. Sí, una novel·la diferent de totes les que ha escrit. Per això li resulta tan difícil. Per això tantes hores, tanta angoixa i tanta esperança. La novel·la que el ChatGPT ni tan sols sospita que pugui concebre.