Vivenda com a defensa

"La crisi de la vivenda és una amenaça tan gran per a la UE com Rússia", va afirmar Jaume Collboni a Brussel·les. Barcelona lidera una aliança de 12 ciutats que urgeixen a un pla europeu de vivenda. "Correm el risc que les classes treballadores i mitjanes concloguin que les seves democràcies són incapaces de resoldre el seu principal problema", va recalcar l’alcalde. Joves que pateixen un bloqueig dramàtic en la seva vida, famílies en risc de pobresa per uns lloguers que succionen bona part dels seus ingressos, inquilins forçats a abandonar el pis i el barri de tota la vida, el sensellarisme que no deixa de créixer... El problema el veiem als nostres carrers, però s’estén per tot Europa. També la indignació i la impotència. Una onada de descontentament que dona ales a partits ultradretans i populistes.

Notícies relacionades

La profunda crisi de la DGAIA

La culpa del privilegi

El problema de la vivenda és majúscul, però buscar bocs expiatoris és molt fàcil. Aldarulls com els de novembre del 2023 a Dublín (Irlanda), en què es van atacar centres d’acollida de sol·licitants d’asil en són un bon exemple. L’extrema dreta havia acusat els estrangers d’acaparar la vivenda pública. El discurs era fals, però altament inflamable. La mateixa acusació ha portat la ultradreta holandesa al govern. Tarik Abou-Chadi, especialista en política de la Unió Europea, ha il·lustrat en un estudi com l’augment de suport al partit ultra alemany AfD ha anat de la mà de l’augment de lloguers. La clau és "la por de la pèrdua d’estatus", assenyala.

La desesperació per la falta d’un sostre assequible és gasolina per a la xenofòbia i el nacionalisme excloent. Una esquerda que pot trencar la convivència i la mateixa democràcia. Invertir en vivenda no és només una necessitat social i de justícia, és una qüestió de seguretat i, sí, també de defensa.