La valentia de ser vella

La setmana que ve, la senyora María Dolores Torres Manzanera farà vuitanta anys. Si el 1957, a través de la seva amiga Amparito, amb qui freqüentava el Centre Excursionista de Catalunya, no hagués fet amistat amb un noi un any més gran que ella, de nom Ramon, i de cognom Moix, potser ara celebraria envoltada de la família aquest aniversari rodó i explicaria als néts els seus orígens, al Barri Xino, en un ambient resclosit i pudent, on la roba no era mai seca perquè la humitat era perenne. Potser també evocaria, potser en una residència per a gent gran, una infantesa sòrdida entre la Rambla i Montjuïc, al gueto dels murcians, on el pare, cambrer i bàrman, amenaçava la mare, que cosia i fregava pisos, i la pegava, empès per una borratxera també perenne. El tal Ramon (i un tal Manolo, també ciutadà del Raval) van incidir en la vida d’aquella noia, que ja tenia aleshores nocions de comptabilitat i mecanografia, i que, ella sola, ja sabia que el que tocava, si volia sobreviure, era canviar d’existència, a través de la lectura, de l’instint de l’autodidacte que malda per anar més enllà.

Aquella noia, la María Dolores del Raval, es va acabar dient Maruja i va dir, amb els anys, que “un pertany a allò que pertany, però un mateix ha de saber que ell és el responsable dels seus actes”. És a dir, que no es pot plorar pels orígens, sinó assumir-los, perquè “cadascú és fill de la seva llengua i de la seva història”. Un d’aquests amics adolescents també va optar per canviar de nom i va ser conegut com a Terenci Moix; l’altre era Manuel Vázquez Montalbán. Amb ells (i amb uns quants més, com ara l’Ana María, la germana del Ramon) van anar al cinema i van veure pel·lícules i van llegir i van beure, “com una bandada de búfals”. I, mentrestant, Maruja escrivia en una llibreta folrada de plàstic negre i després a la Pàgina Femenina del diari ‘La Prensa’. I a ‘Garbo’ i a ‘Fotogramas’ i a ‘Por Favor’. I a tants altres mitjans, com ‘El País’. I es convertia en la dona que va viure, va mirar i va escoltar i que va descriure, “a partir del germen d’una emoció”, la història quotidiana d’un país, però també els horrors de les guerres, els paisatges estimats, les novel·les “deseobiográficas”, en què “arreglava el que no havia estat com a mi m’hauria agradat que fos” o “preveia el que m’agradaria que passés”. La literatura, diu, “és ser als llocs com si no hi fossis; desdoblar-se”.

De fet, no sé perquè parlo en passat. Maruja Torres farà vuitanta anys la setmana que ve i conserva les plenes facultats que l’han fet ser una cronista excepcional, una dona lliure, sense una parella o uns fills que, molt probablement, ens haurien fet perdre el testimoni únic de qui entén el periodisme com un sacerdoci, de qui s’enfronta a la vida (i, ara, a la vellesa) com una aventura singular, atrevida.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Fa poc, Maruja Torres passejava per Roma amb Jordi Évole. Voltaven per Piazza Navona, s’asseien en una cocteleria, dinaven davant una estàtua de Bernini, xerraven asseguts al llit de l’hotel. Al programa ‘Lo de Évole’, vèiem la Maruja de sempre, desimbolta i descarada, parlant de masturbacions i de sexe, d’enamoraments i passions (“hi crec, però l’amor de llarga durada, per mi, és l’amistat”), de memòries i de lluites. Una Maruja en plena forma, divertida i mordaç, que va dibuixar la vellesa amb un coratge colossal i alhora tranquil, pausat: “S’ha de ser més valent per ser vell que per anar a la guerra”, perquè els soldats encara pensen que sobreviuran, mentre que els vells saben que “la seva decrepitud avança”. Una Maruja que lluita contra “l’encorbament prematur”, contra la simulació afectada. “Ser vella no és un insult”, diu, “és un èxit”. En la vellesa en què vas perdent facultats, en què “t’has d’anar conformant i en què has de saber marxar”, perviu “la nena que vas ser”, i tot és nou com el primer dia.

Hi ha un moment, en l’entrevista, en què rememora la mort del seu company i amic Juantxu Rodríguez a Panamà a mans de les tropes nord-americanes. Quan torna a Barcelona, decideix recórrer els llocs on ha estat feliç i es pren un dry martini per comprovar que, efectivament, està viva. Que la vida continua, que el dolor s’ha de lligar curt, com un gos rabiós que no es pot esvalotar. I recalca que és bevedora, no pas per oblidar (“ho recordo tot”), sinó per gaudir del moment, per saber que ets allà i que encara hi ha temps abans no arribi el moment de dir adéu en una platja de Beirut, mentre es pon el sol.