Guerra
Classe de natació
Diumenge al matí, mentre esclatava la III Guerra Mundial, vaig anar a esmorzar amb una filla meva. Ella va menjar un entrepà de formatge i jo, un de tonyina. Tots dos, un suc de taronja cadascú, i, jo, també un cafè. Després vam anar a un establiment de plats preparats i vam comprar una ensalada russa i unes patates d’Olot, farcides de formatge i ceba. Va ser la versió casolana d’aquella famosa entrada de Kafka als seus diaris, el 2 d’agost de 1914: "Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda, classe de natació". A la tarda, havent dinat, vaig mandrejar, entre altres coses perquè no soc gaire de nedar, tot i que el metge m’ho recomana. Vaig fregar el pis, això sí, vaig fer una rentadora, vaig estendre roba, vaig escriure una mica (no res, de fet prenia notes) i vaig mirar una sèrie magnífica de la BBC, Miss Austen, que retrata les vides, les misèries i la devoció fraternal de les germanes Jane i Cassandra.
Mentrestant, el món s’enfonsava. Anava canviant de cadenes: hi havia espectacles esportius (un partit de tennis, una competició de bàsquet), documentals sobre vides remotes i notícies també remotes (però tan properes!) que anunciaven desgràcies futures, com el tancament de l’estret d’Ormuz, la reacció de l’Iran, les bombes de 13.000 quilos que són capaces d’anar fins al forn de l’infern per cremar-ho tot, infern inclòs, o l’amenaça de més bombes i de malvestats nuclears. Amb la meva filla, al matí, vam arribar a la certesa que no pots viure al marge de tantes tragèdies i que el futur s’albirava de color negre. Ho dèiem pensant en nosaltres, sí, però també en els seus nebots i els meus nets, que encara no tenen dos anys, i que s’hauran d’enfrontar a ves a saber quina devastació. Al mateix temps, però, al nostre voltant, la gent també esmorzava i passejava amb nets i nebots amb una absoluta indiferència a tot allò que ens abocava a l’apocalipsi.
Seria impossible viure amb aquest pes a sobre. Per als que no n’estaven informats, era un diumenge qualsevol, calorós, això sí, en excés. Els que sí que sabien coses, es cuirassaven contra la por i maldaven per mantenir una escletxa d’humanitat que fes front a tanta violència. Vaig pensar en el colpidor poema d’Auden, quan Ícar, el fill de Dèdal, cau al mar i s’enfonsa enmig de la indiferència general i absoluta. El pagès continua llaurant i el vaixell salpa del port per fer la seva travessia, amb les veles inflades i blanques. I també vaig pensar en el conte de Borges que és una adaptació d’un relat persa. El servent que arriba del mercat espantat i demana a l’amo que li deixi un cavall perquè ha vist la Mort i la Mort li ha fet un gest pertorbador. Vol fugir des de Bagdad fins a Esfahan per escapar-se’n. L’amo li deixa el cavall i va al mercat, on la Mort li explica que el gest no era amenaçador, sinó de sorpresa: "Em va estranyar veure’l aquí, quan, de fet, m’he de trobar amb ell aquesta nit a Esfahan". Hi vaig pensar, és clar, perquè un dels objectius dels B2 era justament la ciutat del conte. El destí està escrit en algun lloc i no el podem enganyar. ¿És això, oi?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
