No disparin al traductor

El seu traductor havia publicat anys abans de conèixer-se una novel·la titulada ‘Los negros del traductor’. El protagonista era una espècie d’àlter ego, un geni que havia adaptat al francès els millors autors espanyols. Era cèlebre per les moltes llicències que es prenia: no tenia cap objecció a ‘millorar’ el text original. Fins que es va cansar d’aquest rol i va decidir començar a escriure ell les històries, per només després informar els escriptors de l’altre costat del Pirineu. A ells, és clar, els semblava perfecte, perquè les novel·les eren formidables i ells podien fer llargues migdiades. Però llavors les coses es van complicar i, per dir-ho així, el protagonista va decidir portar a terme de manera literal (a més de literària) la famosa idea de «la mort de l’autor».

«No em mataràs, ¿no?», li vaig dir en el vint-i-cinquè correu que vam intercanviar. «¿Veritat?», hi vaig insistir. El novel·lista amb por era jo, el traductor francès (i autor d’aquesta hilarant sàtira del món editorial) era Claude Bleton, i tots dos, és clar, fèiem broma. Des del primer correu, en el qual em va confessar que l’havia commogut que en la meva novel·la aparegués Castroforte de Baralla (ell havia traduït ‘La saga/fuga de J. B.’, de Gonzalo Torrente Ballester, «fa un segle, any amunt, any a baix»), vam connectar. Ell era un traductor llegendari (Marsé, Gopegui, Montalbán), i jo, un nouvingut, però vam xerrar (sobre tapes, sobre ‘L’Odissea’, sobre tot) durant mesos de pandèmia. «Amb tot tancat, de vegades penso que som talps, més que éssers humans», em va dir. Trobava a faltar jugar al billar (la seva gran afició, que compartia amb els protagonistes de la meva novel·la) i, als 80 anys, continuava amb les mateixes ganes de menjar-se el text.

Cada un dels seus «¿com va tot per Barcelona?» sonava sincer, com també ho era aquesta mateixa pregunta teclejada pels que després vaig anar coneixent: el traductor alemany, l’italià o el portuguès. Matthias Strobel, metòdic i perfeccionista, s’excusava «per ser tan pedant», quan en realitat només demostrava ser més precís que una màquina de la NASA. Ho feia en un castellà amb marques de Buenos Aires (tenia connexió personal amb l’Argentina), que vaig comprovar quan vam brindar a Frankfurt i em va acompanyar a agafar un taxi mentre plovisquejava, tots dos xerrant com si ens coneguéssim de 15 anys o 447 pàgines, les que em va traduir. Pierpaolo Marchetti era expansiu, sentimental i tendre, a més de rigorosíssim, i tant em preguntava per una paraula com em felicitava l’aniversari. José Teixeira, l’elegant portuguès, havia crescut a escassos metres («en la meva època encara naixíem a casa») d’on havia viscut jo a Lisboa, atent i primmirat durant el procés i carinyosíssim davant un ‘bacalhau’ al Bairro Alto («no es pot fer una bona traducció d’un mal llibre. D’un bon llibre, en canvi, es pot i s’ha de fer»).

Notícies relacionades

Pels traductors

L’escriptor gallec Xesús Fraga guanya el Premi Nacional de narrativa

Tots ells van suar per traduir els manicomials ‘pulutant’ i ‘quicir’ d’un personatge inspirat en Núñez. I ja voldria jo tenir cada una de les virtuts que ells em van mostrar. Vaig créixer llegint llibres d’un mercat ambulant de segona mà, de vegades amb traduccions nefastes («‘Esa chica es tu taza de té’», vaig llegir en una de Kingsley Amis), així que puc detectar la passió i la saviesa d’un bon traductor. I també sé agrair-la.

Dissabte, aquest diari va publicar un gran reportatge sobre el fet que cada vegada més editorials de prestigi posen el nom del traductor a la coberta. I jo vaig pensar en el Claude, el Matt, el Pierpaolo, el José... I que jo escric millor en francès, en alemany, en italià o en portuguès que en castellà. I això que no conec bé aquestes llengües, però, per sort, els he conegut bé a ells.