Volem més corruptors

És una llàstima, dic, perquè això és com no fixar-se en els malvats de qualsevol còmic o novel·la, que solen ser més interessants que els herois i els seus dilemes.

El corromput sol ser un tio encegat no només per la set de glòria, sinó per l’estretíssima noció d’èxit que concep: és a dir, el cretí que pensa que serà algú si té més diners i més ràpid. En aquesta categoria entren éssers eixelebrats, que opten per l’embarcament preferent de la maniobra cutre, dominats sovint per pulsions sexuals i del luxe entès com a estucat de la vida.

Els corromputs són els que es feien els milhomes pagant en un reservat, mantenint una cimera pel clima en un club de cites, dient per WhatsApp que disposen d’un iot o deixant anar sintagmes com "t’ho miro, màquina" o "deixa’m que hi doni un volta, reina". Són ells, quan es descobreix el pastís, els que passen del reservat a la garjola, de la limusina al xandall de presidiari, i, també, els que ocupen les portades de diari i les hores de la ràdio. Han tocat un succedani de poder i l’han perdut.

El poder real, no obstant, no sol protagonitzar aquestes portades. Són personatges menys eixelebrats, perquè ja tenen els diners. Mantenen el sistema i no demanen permís ni tampoc perdó. Quan tot es descobreix, es queden en segon pla parlant en la intimitat sobre els corromputs com parlem del nostre oncle alcohòlic o la nostra tia la llunàtica. El seu nom no s’anomena, com el de Voldemort o com el del déu dels jueus.

Notícies relacionades

Un gest imprudent

Quan les dones treuen la millor nota

I, no obstant, m’encantaria que els corruptors sortissin més a la novel·la dels debats parlamentaris i la premsa. Prenguem un novel·lista que va parlar molt i bé de la corrupció. A El pobre Goriot, Balzac broda un tipus anomenat Vautrin, que tempta un estudiant amb fam de glòria: "París, ¿sap? És com un bosc del Nou Món, on bullen mil varietats de pobles salvatges, els illinis, les fures, que viuen del producte de les diverses classes socials; vostè és un caçador de milions". ¡Quin do de la paraula! I després li diu: "Hi ha diverses maneres de caçar. Hi ha els que cacen dots; d’altres cacen liquidacions; aquests pesquen consciències, aquells venen els seus abonats". És més, el prevé de no barallar-se amb els seus principis: "Tingui tan poca afecció a les seves opinions com a les seves paraules. Quan les hi demanin, vengui-les". Finalment, li deixa anar que no tingui miraments. Ho remata amb una frase gloriosa, que després va utilitzar Puzo per encapçalar El padrí: "El secret de les grans fortunes és un crim oblidat perquè es va fer amb netedat".

Tenim aquests aconseguidors amb formes de còmic de Bruguera escrit per Berlanga. És entretingut veure fins a quin punt els mediocres s’obren pas deixant una reguera còmica. ¿Però no seria més interessant descobrir, i parlar llargament, per salut democràtica i per qualitat narrativa, dels que els van donar els diners i els van demanar alguna cosa (una cosa nostra) a canvi? Sisplau, més malvats i corruptors com a protagonistes de novel·les, debats parlamentaris, columnes, còmics i judicis.