La festa dels 18

Arribarien un any després de la cascada de celebracions de la majoria d’edat. Quan vaig tenir el meu primer Alcatel tampoc feia falta requisar-me’l, perquè l’extraviava jo solet (amb la caçadora, la cartera, la vergonya) amb una constància nocturna sorprenent, potser mereixedora d’una beca.

Però tornem als 18, aquell moment en què no tens res per explicar, però creus que tens molt per dir. Era l’època de les grans idees i gairebé cap la tenia el que complia anys: acostumaven a ser iniciatives de l’esperit més emprenedor del grup, arriscades intuïcions que de sobte, el dia de bufar espelmes, es materialitzaven en una garrafa de vuit litres de pomada, nouvinguda de Menorca, o d’un 18 papers, per a l’estructura del qual hauria sigut necessària una consulta a Chillida i a Frank Gehry.

Els grans fastos del meu podien començar en un parterre de l’avinguda de Mistral, transvasant Alvini (imitació de Martini) blanc en ampolles de Fanta Llimona esquinçades a l’altura del coll. Ens agradava, aquesta marca blanca, perquè el que preníem era primera vegada, així que libàvem amb la pressa monomaníaca d’un cosac entre batalles.

Venien noies, és clar, que eren d’acompanyament, com d’acompanyament érem nosaltres per a elles. Amigues, vaja. Vam agafar la línia vermella fins a Marina, per anar recalant en temples del naming sense por de l’ostentació, com Q3. Després potser vam baixar a L’Ovella Negra de dos pisos, una espècie de Saló de la Infància, però de l’adolescència: un Madison Square Garden etílic.

Alguns jugàvem a bàsquet, així que en aquests aniversaris no faltaven jugadors d’altres equips. Més que als de La Salle Bonanova, a Marina ens trobàvem els Lluïsos de Gràcia. Ens queien bé perquè portaven grenyes i la dreta sempre ocupada: si no tenien una pilota de bàsquet, tenien un litre de calimotxo.

Del dia dels meus 18 recordo que portava la meva samarreta d’Oasis (posava Cigarettes and Alcohol, i potser per això la meva mare insistia a distreure-la al cistell de la roba bruta). També que aquell dia em vaig trobar l’amiga d’una amiga, amb qui jo havia coincidit a pàrvuls: al pati de l’escola bressol, al costat dels gronxadors, recordo perfectament que em va demanar matrimoni i que ens vam posar a pensar en el mobiliari de la nostra primera casa. Un atzar gairebé narratiu va voler que aquell dia em besés amb ella en el llindar cap a la vida adulta.

Però, si hagués de publicar un minut d’aquella celebració, un que veritablement atrapés likes, seria el següent: m’acomiado d’ella, caminant d’esquena, fent ganyotes i reverències, em giro, perquè algú em crida i em poso a córrer. M’estampo contra un fanal del pont de L’Ovella, que tremola: normal, se les acaba de veure amb la meva nàpia prodigiosa. És aquí on entra en la meva festa Quevedo, però no el cantant, sinó el poeta, per dir allò d’"Érase un hombre a una nariz pegado". Conjugat en passat, era, perquè gairebé el perdo. Després ballem (és un dir: botem) al Señor Lobo, una espècie de magatzem soviètic a Altamira, i ens amorrem a gots i boques una mica a la babalà. Em perdo, com sempre, sis vegades i fico la clau al portal de casa com un banderiller inexpert.

Notícies relacionades

La diplomàcia que necessita Ucraïna

Gegants rere el teló

L’endemà, el nas m’ha quedat lleument tort cap a la dreta per la meva petita baralla diplomàtica amb el fanal. El mal de cap és espaterrant, però no per aquesta novetat anomenada ressaca, que encara saludem amb alegria, sinó perquè la desviació augmentarà la meva tendència a la sinusitis. Ha sigut una gran celebració dels 18. Encara bo que no hi havia càmeres que poguessin desmentir-nos i que ens mostressin el que no vèiem: que érem unes criatures que ja bevien litres, però encara menjaven de tant en tant gominoles, més perduts que un pingüí al Serengeti. I que acabàvem de deixar enrere els 17: "Volver a los diecisiete después de vivir un siglo / Es como descifrar signos sin ser sabio competente / Volver a ser de repente tan frágil como un segundo / Volver a sentir profundo como un niño frente a Dios / Eso es lo que siento yo en este instante fecundo".

¿Recordes quan aquell ral·li d’errors i xocs ens semblava una festassa que hauria d’aparèixer en la premsa?.