Un any d’inesperada resistència

La invasió d’Ucraïna compleix un any amb els fronts estancats a l’est, un país devastat, un balanç dramàtic de baixes, refugiats i desplaçats interns i la certesa que l’atac desencadenat per Rússia ha desbaratat totes les previsions de futur a escala global fetes abans del 24 de febrer del 2022. Alhora, el suport occidental dispensat a Volodímir Zelenski ha impedit que la invasió progressés i ha fet que, contra els pronòstics inicials d’una victòria certa de Putin, es multipliquin les possibilitats d’Ucraïna. Si més no, que pugui afrontar una solució negociada del conflicte en un pla d’igualtat amb Rússia que permeti reclamar a l’agressor la devolució dels territoris ocupats, com manifesta a EL PERIÓDICO la vice primera ministra Irina Veresxuk. I això només serà possible si es manté l’esforç dels socis de l’OTAN per dotar l’Exèrcit ucraïnès dels recursos necessaris per continuar responent a l’agressió sobre el terreny.

L’anunci fet per Vladímir Putin d’un increment dels arsenals nuclears russos, només dos dies després de proclamar la retirada de Rússia del tractat Nou START, amb prou feines incrementa els riscos inherents a una guerra llarga, amb l’invasor bloquejat i una millora qualitativa dels recursos ucraïnesos per fer front a l’agressió –el pròxim enviament de tancs Leopard 2 i de munició– per contrarestar la pronosticada pròxima ofensiva russa, orientada a recuperar terreny perdut al Donbass i ampliar el corredor amb Crimea. El missatge de Putin és, sens dubte, una amenaça, però suposa també un desafiament a la doctrina de la Xina, el seu gran soci estratègic, contrària per complet a portar l’escalada fins a la nuclearització de la guerra per més limitada que sigui aquesta.

Tot i així, els aliats occidentals han d’acotar l’assistència a Ucraïna per ajustar a la realitat el càlcul de riscos que assumeixen. N’hi ha prou amb observar la quantia i la qualitat de l’ajuda els primers mesos de guerra i l’actual per arribar a la conclusió que és inevitable traçar algunes línies vermelles en la solidaritat amb Ucraïna. A aquesta necessitat s’ha d’atribuir la negativa pública del president Joe Biden a subministrar a Kíiv avions de combat, i és versemblant que aquesta sigui la seva mateixa posició en el cas dels míssils de mitjà i llarg abast que Zelenski reclama.

No s’ha produït el passeig militar que esperava Putin per apropiar-se d’Ucraïna quan va desencadenar l’atac, la reacció de la societat ucraïnesa per defensar el seu país i preservar la seva sobirania ha anat més enllà de qualsevol càlcul i la possibilitat que Rússia es vegi obligada a acceptar alguna forma de desenllaç pactat ha deixat de ser una il·lusió. Però els danys en termes de seguretat i inestabilitat, econòmics i socials provocats per la guerra, reclamen un exercici permanent de prudència perquè la mundialització de la guerra no causi més estralls. En termes generals, continua estant justificada la idea dels que pensen que sempre serà més estable una pau sense lligar de mans Rússia que posant-la contra les cordes. En cas que això passés, la crisi s’endinsaria en una dinàmica moltíssim menys previsible dels supòsits que ara mateix s’especulen amb fonament.