2
Es llegeix en minuts
Endollar-se al futur del cotxe

La Fira acull fins al 18 de maig l’Automobile Barcelona, hereu adaptat als nous temps del clàssic Saló Internacional de l’Automòbil de Barcelona, una cita amb tanta història com l’empresa de la qual commemora el seu 75è aniversari, Seat. En l’Automobile els grans grups llueixen els models i propostes amb què la indústria europea busca mantenir el continent en la seva posició de potència automobilística mundial i també les cartes amb què les marques xineses aspiren a inundar aquest mercat. Una competència davant la qual Europa no pot aspirar a sobreviure aferrada als aranzels. Aquesta política té sentit en tant que compensi les ajudes estatals amb què el gegant asiàtic ha fet créixer la seva pròpia indústria amb una visió a llarg termini. Però no es pot pretendre (i els mateixos fabricants són els primers a ser conscients d’això) que una barrera proteccionista permeti a Europa continuar sense aplicar les lliçons d’una Xina que ens ha tret anys d’avantatge.

A més d’aparador d’una oferta, l’Automobile serveix com a fòrum de reflexió sobre el futur del sector abocat al repte de l’electrificació. I el conseller delegat del grup Renault, Luca de Meo, expressa en l’entrevista que publiquem avui algunes opinions contundents respecte a això. De Meo planteja que l’excés de regulació de la UE fa que només sigui rendible produir vehicles de gamma mitjana i alta, amb costos creixents que queden fora de l’abast de gran part dels potencials compradors. I sense solucionar aquest desquadrament entre oferta i demanda, el repte d’acabar amb el vehicle de combustió en una dècada sembla inviable. La competència xinesa és una dificultat però també un estímul perquè Europa reaccioni, tot i que el veterà executiu li dona tot just cinc anys de marge per posar-se al dia.

I si això és així, més apressant és la situació a Espanya. A curt o a mitjà termini la mobilitat privada té com a futur inapel·lable l’electrificació. En aquest sentit, al nostre país, des de començament d’any, s’han venut només un 6,6% de vehicles elèctrics (14% comptant els híbrids) davant el 22,6% de mitjana a la UE. I si un mercat no n’és consumidor, ho té molt més difícil per ser productor.

Hi ha raons objectives per a aquest retard espanyol. Un país amb més vivenda unifamiliar dotada de garatge propi té més fàcil, per exemple, l’adopció del cotxe elèctric. I la renda mitjana espanyola té cada vegada més difícil assumir la compra d’un vehicle. Però l’exemple de Portugal demostra que unes polítiques públiques encertades poden superar moltes d’aquestes dificultats. El desplegament d’una xarxa extensa d’estacions de càrrega fiable (a Espanya el 22% solen estar fora de servei) i amb prou potència (aquest últim és el principal dèficit espanyol) s’ha d’accelerar. L’erràtica política d’ajudes públiques a la compra (amb tres plans Move amb dubtes entre cada un d’ells) i la seva complexitat burocràtica no poden convertir-se en un fre en lloc d’un estímul: les ajudes públiques al comprador, amb retards d’entrega imprevisibles, s’han mostrat menys eficients que les ajudes directes al venedor, aplicables directament al preu de venda com en altres països. És tan necessari traçar un pla a llarg termini que no depengui només de la penalització al parc mòbil actual, sinó d’un estímul a la seva renovació sostenible com solucionar colls d’ampolla que requereixen de resposta immediata.