Reflexions sobre el cas Alves

La commoció social causada per la violació presumptament perpetrada pel futbolista Dani Alves a una jove en una discoteca de Barcelona suscita un ventall de reflexions. Salvant, òbviament, la presumpció d’innocència de l’exjugador blaugrana, la innocència o culpabilitat del qual dilucidarà la justícia, es tracta de recapacitar sobre aspectes generals, perquè no és Alves l’únic home poderós que ha sigut acusat en els últims anys d’aquest tipus de delictes. Homes rics i famosos, idolatrats pels seus seguidors i que, convençuts de la seva impunitat –perfil que compleixen tantes estrelles de l’esport o l’espectacle–, poden creure’s amb dret a obtenir, sense objecció, tot allò que desitgen. I sense que el respecte a les dones i la seva llibertat per decidir si volen o no mantenir relacions amb ells resulti un fre.

En pràcticament totes les denúncies es repeteix, a més, el mateix patró de comportament. La violació és una forma d’abús de poder, un exercici brutal de domini sobre les dones, sigui des de l’odi, el ressentiment, la misogínia o l’expressió de qui se senti superior o convençut que ningú s’atrevirà demandar-lo. Per això, l’excusa més ofensiva que s’ha escoltat aquests dies entre els defensors del futbolista brasiler és la dels que sostenen que no tenia necessitat (sic) d’abusar sexualment de ningú, tenint al seu abast la dona que volgués, perquè, pel que sembla, els diners i el prestigi futbolístic li donarien per si sols aquesta possibilitat. És just el contrari: és la posició de poder un dels factors que alimenten la cultura de la violació.

Junt amb la reflexió que la societat s’hauria de plantejar sobre si hi ha una responsabilitat col·lectiva en el fet que alguns joves famosos, amb salaris estratosfèrics, creguin gaudir de total impunitat, cal preguntar-se també pel grau de valentia que ha de tenir la víctima per atrevir-se a denunciar, més encara quan es tracta d’homes poderosos. Els que s’arrisquen a fer-ho solen enfrontar-se en moltes ocasions a la soledat, la incomprensió i la falta de suport social, quan no que l’ombra del dubte recaigui sobre elles o el ciberassetjament. En el cas Alves, per exemple, la denunciant s’ha afanyat a renunciar a la indemnització que li pogués correspondre si el jugador resultés condemnat i a la qual té de dret per ser rescabalada dels danys físics o morals soferts. Ho ha fet, sens dubte, per demostrar que el seu interès no és pecuniari i, per tant, per evitar que es desconfiï de les seves intencions i es qüestioni la seva dignitat. Una renúncia que mai hauria de ser necessària.

És de justícia ressaltar en aquesta ocasió el bon funcionament dels protocols de protecció de les dones que s’apliquen en alguns locals d’oci i que, en aquest cas, van permetre que el personal de la discoteca en la qual presumptament van passar els fets atengués immediatament la víctima i avisés els Mossos d’Esquadra. Tot i que s’hagi qüestionat la cobertura informativa del succeït, es pot recordar també que la visibilització d’aquests delictes, salvant la intimitat de la víctima, en lloc del silenci, hauria de contribuir a sensibilitzar sobre aquesta infame realitat i sobre la necessitat de perdre la por de denunciar les agressions sexuals, en la mateixa línia del que s’està fent (i reclamant) amb totes les altres formes de violència masclista.