La Tribuna Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Demani perdó, senyora ministra

La llei podia ser benintencionada, però era defectuosa d’origen i podia generar l’efecte invers a què buscava. És un nyap que és inexcusable esmenar

4
Es llegeix en minuts
Demani perdó, senyora ministra

Es diu Mireia, tenia 18 anys quan va patir un segrest –tancada durant hores a la casa d’un amic–, un primer intent d’agressió sexual i un segon, reeixit, en què va ser violada brutalment. Després d’aquelles hores a l’infern, començaria un llarg camí de por, dolor, autodestrucció, lluita, recuperació, ressorgiment i recorregut judicial que va voler explicar al ‘Fax’ de 8tv perquè, segons em va dir, «com a víctima tinc una responsabilitat social». Feia pocs dies que havia conegut la sentència: el TSJC reduïa la condemna del seu violador, condemnat a 9 anys i mig en primera instància, a només quatre anys i mig, en part gràcies a la nova 'llei Montero'. És a dir, lluny d’ajudar-la com a víctima, la llei del ‘només sí és sí’ beneficiava el que ella anomena «el meu monstre». I no era un benefici fruit de la misogína dels jutges, sinó una aplicació, nova llei en mà, dels drets del condemnat. És a dir, el cas de la Mireia certificava que la llei podia ser ben intencionada, però era defectuosa d’origen i podia generar l’efecte invers al que buscava: més dolor a les víctimes.

«M’ha fallat el sistema», em va dir. «El judicial?», «no, tot el sistema», i aleshores el seu relat va ser un recorregut de fallades sistèmiques que posen en evidència la solitud en què es troben les víctimes, malgrat la persistent propaganda política. «Primer vaig ser una prova pericial, i no una víctima», i aleshores va explicar com la van dur a l’hospital, la van posar en un box del sector psiquiàtric, la van deixar allà durant sis hores esperant el forense, i com la van custodiar dos policies homes, malgrat que acabava de viure un trauma de violència sexual que la tenia aterrida. «Després vaig ser un cas judicial, i no una víctima», i explica els estats de pànic que va patir quan va haver de transitar pels interrogatoris judicials i per tot el procés penal. «Després vaig ser una notícia, i no una víctima», i així es van apropar molts periodistes, més interessats pel titular que pel seu patiment. «I ara he estat una consgina política, i no una víctima», i explica la profunda angoixa que li ha provocat la 'llei Montero', que incialment la va esperançar perquè assegurava que defensaria les víctimes, i després ha significat un nou capítol de dolor.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Ella havia fet tot el que li demanava la societat, denunciar l’agressor, defensar la seva veritat malgrat la por, i aconseguir que els jutges certifiquessin l’autenticitat dels fets. I quan ja havia transitat por tot aquest procés dolorós, una decisió política la tornava a ensorrar, privilegiant el seu torturador. Al preguntar-li què li diria a la ministra Montero, arran del que ha passat, la seva resposta no és estrident, sinó elegant. Reprodueixo la resposta íntegra, per la importància que té aquest clam d’una víctima de violació que acaba de patir les conseqüències d’una llei que, lluny de protegir-la, novament l’agredeix: «A mi m’agradaria demanar i, de fet, crec que estic en dret d’exigir unes disculpes. Unes disculpes perquè ens heu mentit. No dubto que la intenció de la llei fos bona, però ens heu mentit dient que això no passaria. I ens heu estat venent un món molt idílic que el sistema t’ajuda, i feu una llei perquè vagi millor, i resulta que en surto més malparada que abans. Després de tot el calvari que he hagut de passar, vostè m’està mentint sobre una realitat que jo estic vivint, i a sobre es creu amb dret de parlar dels meus sentiments i de parlar de la víctima per fer populisme. Vostè em diu que el que estic passant és mentida, quan és molt dur, no em pot mentir sobre una realitat tan bèstia. Com a mínim unes disculpes»

Després de la violació va deixar els estudis, la carrera esportiva –campiona del món de patinatge artístic–, els amics, i va iniciar una baixada a la foscor de la qual ha sortit gràcies a la família, a l’ajuda psicològica i a la seva extraordinària força interior. La Mireia ja no és una víctima, sinó una supervivent, amb un coratge i un sentit de responsabilitat impressionants. El sentit que no va tenir una ministra més amoïnada per la medalla feminista que es volia posar, que per fer bé la feina. La llei és un nyap. Les disculpes són obligades. La reforma de la llei, inexcusable. El silenci i el manteniment del nyap, una immoralitat.