Kirk i la doble vara

Charlie Kirk és una víctima, i començo l’article amb aquest substantiu rotund perquè, escoltant i llegint l’opinió publicada (que no sempre es correspon amb l’opinió pública), sembla que s’oblidi aquesta condició. La major part dels comentaris posen la càrrega sobre les seves opinions ultraconservadores, o el suport al moviment MAGA, o sobre el cristianisme que l’inspirava, com si haver defensat les seves idees el situés, inevitablement, en la diana del franctirador que el va matar. Cosa que té un efecte pervers: el botxí es desdibuixa i la víctima acaba sent la victimària. Aquesta ha estat la tònica, per exemple, a les xarxes socials, on s’ha arribat al deliri d’entendre, justificar i fins i tot aplaudir l’assassinat.

És així en aquest tema, i en d’altres de la mateixa intensitat ideològica. En aquest temps de debat ferotgement polaritzat, hi ha un fet que resulta estrident: el biaix d’esquerres domina el relat i imposa la seva mirada ideològica. A partir d’aquí, tot el que escapa a les posicions progressistes queda situat en un territori pervers i qüestionable, que no mereix ser analitzat, ni debatut, sinó assenyalat i expulsat de la correcció ideològica. És una esquerra que, atorgant-se la raó universal, imposa els límits sobre el que és socialment acceptable i allò que mereix ser estigmatitzat. Més consignes que idees, més pancartes que debats. I, pel camí, una banalització molt preocupant de les posicions extremes que neixen en el seu si, com si l’extrema esquerra no fos tan extemporània, regressiva i preocupant com l’extrema dreta. Personalment, mai no entendré com hi ha un consens tan clar a assenyalar l’extrema dreta com una ideologia antisocial i intolerant i no existeix el mateix consens a l’hora de parlar de l’extrema esquerra. A Catalunya, per exemple, les posicions més intolerants i agressives han nascut al si dels moviments propers a la CUP, i tanmateix mai no són percebuts com a perillosos. A la banda esquerra, la tolerància amb la radicalitat sempre és molt àmplia.

El cas Kirk és, en aquest sentit, paradigmàtic. El gran debat s’ha situat en les seves idees ultraconservadores, i a partir de quatre cites mal buscades, una llarga corrua d’esforçats analistes han mirat amb lupa els seus posicionaments per arribar a la conclusió final: el fenomen ultraconservador americà és perillós. Tanmateix s’obliden d’un detall fonamental: Kirk era un home que defensava el debat, anava a les universitats a confrontar-se amb els que pensaven diferent i practicava un lema inapel·lable: "Vine i convence’m que no tinc raó". Justament va ser en una universitat, la Utah Valley, on un jove va decidir que la millor resposta era una bala al cap. La violència com a punt i final del debat.

Notícies relacionades

Betevé compleix 30 anys

És massa

Per què tota aquesta esquerra que parla del malisme de les idees de Kirk no s’alarma pel malisme de la violència de qui el va matar? Per què es considera preocupant que avanci l’ultraconservadurisme i no sembla preocupant que avanci el radicalisme a l’altra banda? Al capdavall, el jove que l’ha assassinat havia radicalitzat el seu wokisme fins aquest punt extrem, i es un fet que una part de la societat nord-americana està entrant en posicions ultraradicals molt perilloses. S’ha vist a bastament en els campus universitaris, on s’ha considerat normal corejar lemes violents o defensar grups terroristes. El problema no és que la dreta extremi posicions, el problema és que ambdues voreres extremen les posicions, i la polarització està esgotant les vies de l’entesa. Resulta molt fàcil carregar les culpes en Trump i els seus MAGA, però cal recordar que aquest fenomen és la resposta a una severa radicalització de la ideologia woke que ha forçat els límits, ha contaminat el partit demòcrata i ha extremat el debat públic. I sense l’autocrítica d’aquesta esquerra radicalitzada, la crítica a la dreta radicalitzada deixa de ser creïble.

Charlie Kirk és una víctima, sigui quin sigui el seu ideari. Una víctima del dret a pensar i a debatre en llibertat. I el seu assassí és un botxí, un totalitari que creu que cal imposar la raó a través de la violència. No hi ha matisos en això, i qui en posa, practica un relativisme moral que resulta esfereïdor. Al capdavall, Kirk seria un adversari ideològic, però l’assassí era un dels seus, i aquest és el punt: si hi ha una dreta que preocupa, potser també hi ha una esquerra que fa por.