Tot escrivint la història

Les bones notícies són bones notícies, més enllà de les mirades i les idees de cadascú. Evidentment, el pla dels 20 punts de Trump just acaba de començar, i el camí està ple de bombes de temps que poden esclatar a la més mínima circumstància. Però de moment s’ha fet una primera passa que és gegantina. El retorn dels ostatges a casa ha estat, durant aquests dos llargs anys, l’obstacle més abrupte, dolorós i infranquejable que podia permetre alguna sortida, i s’acaba de produir. S’ha aturat la guerra, retornen els ostatges, s’alliberen els presoners palestins acordats (entre d’altres, els 250 condemnats a perpètua per múltiples assassinats), i Trump ja ha aterrat a Israel. Good news sense pal·liatius. Són tan bones notícies que aquells que no mostren alegria, atrapats en la dinàmica de fer servir el conflicte per a la seva propaganda ideològica, queden patèticament al descobert. Aquests dies hi ha silencis que són tota una declaració de principis. Feijóo deia que hi ha alguna esquerra que ha passat del "no a la guerra" al "no a la pau", i té raó.

És un preàmbul o un parèntesi, podem fer servir tots els sinònims que atorguen temporalitat i/o precarietat al moment que estem vivint, però el fet és que tot el que havia de passar, està passant. Tanmateix la bona notícia més important no es conjuga en gerundi, sinó en passat: no és el que està passant ara, sinó el que ha passat prèviament el que permet un devessall insòlit de bones notícies i provoca un canvi de paradigma a l’Orient Mitjà. D’una banda, Israel ha guanyat la guerra a tots els seus enemics, i ha deixat severament neutralitzades les amenaces. L’estratègia incendiària de l’Iran, que havia creat un anell de foc que rodejava Israel (Síria, Hezbol·lah, Hamàs, Gihad, xiïtes iraquians, houthies), ha esdevingut un cercle de cendres, i, derrotat l’Iran, Israel s’ha convertit en la potència militar a la regió. "Cremeu, cremeu, vull les cases i els quibuts en flames, mateu tothom que trobeu, talleu colls, trepitgeu els seus caps…", escrivia el dirigent suprem de Hamàs Yahya Sinwar en el memoràndum previ a la massacre del 7 d’octubre, i les seves ordres varen ser l’espoleta de l’autodestrucció de Hamàs. Si avui parlem de la possibilitat de la pau i d’un pla posterior per resoldre el conflicte, és primer i sobretot perquè Israel ha derrotat no només Hamàs, sinó perquè ha derrotat l’Iran i, amb ells, tots els seus proxies. Ha estat un terratrèmol que ha sacsejat tot l’Orient Mitjà, i ha canviat de manera definitiva el mapa geopolític de la regió. I és aquest canvi de paradigma el que ha permès dibuixar a l’equip de Trump una intel·ligent estratègia d’aliances i complicitats amb els països àrabs i musulmans més rellevants.

Notícies relacionades

Llarga vida a la segona mà

El moment de la dona al Japó

No estaríem on estem ara si Hamàs no estigués pràcticament destruïda. Però podria rearmar-se. La qüestió és amb qui i amb què. I aquest és el punt central: tots els països històricament enemics d’Israel (fins i tot Síria), han girat l’esquena a Hamàs, amb especial atenció a tres d’ells: Jordània, que s’ha implicat des del primer moment en l’acord de Sharm al-Sheikh; Turquia, que vol ser-hi i tenir paper; i sobretot Qatar, que després de ser protector, finançador i aliat de Hamàs, ara l’ha deixat literalment caure. Tots ells, juntament amb Egipte i l’Aràbia Saudita i la poderosa Indonèsia, donen per finiquitat el domini de Hamàs, i aquest és l’eix en què pivota una esperança de solució al conflicte –per molt que sigui complex–, i un futur nou a la regió, quan comenci la segona fase dels Acords d’Abraham. A Hamàs no li queden aliats, a excepció de determinades esquerres que s’hi havien aferrat. Ho escrivia diumenge Shlomo Ben-Ami: "Un escenari que Sinwar no devia imaginar era que Hamàs, grup terrorista similar al Daesh i totalment oposat als dos Estats, esdevingués el favorit de l’univers progressista occidental". Aquests també han perdut.

No cal dir que tot comença i tot és incert. Però ja hi ha dues certeses esperançadores: Una, que Hamàs no tindrà cap paper en el futur palestí; i dues, que hi ha un magma de països implicats en el fet que això que avui comença, acabi bé. Ho va dir Golda Meir: "Per ser realistes a Israel, cal creure en els miracles", i és això el que estem vivint: un miracle.