Malgrat tot, l’esperança

Les converses de pau estan ara avalades per països que, fins fa poc, alimentaven la confrontació amb Israel

3
Es llegeix en minuts
Malgrat tot, l’esperança

Tots els ulls miren cap a Sharm al-Sheikh i l’alè es conté. Si res no ho espatlla, a la famosa ciutat balneari del Sinaí, podria escriure’s el final d’un capítol tràgic de la història. A l’hora de fer l’article, la reunió del principal negociador de Hamàs, Khalil al-Hayya, amb els mitjancers d’Egipte i Qatar, ja s’ha produït i la delegació ha marxat cap al Sinaí. Al mateix temps, la delegació israeliana, presidida pel ministre Ron Dermer, també està al lloc i, amb l’arribada dels enviats de la Casa Blanca, Steve Witkoff i Jared Kushner, es completarà l’equip que ha de negociar el pla de 20 punts presentat per Trump i avalat per un gran nombre de països, inclosa la majoria de l’Orient Mitjà. A partir d’aquí, reunions, negociacions, incertesa i esperança.

Esperança. La primera, perquè és simbòlic que es produeixi la trobada a dos anys de la brutal matança del 7-O, quan Hamàs va assassinar 1.200 persones (35 de les quals eren menors) i va capturar 251 ostatges, transportats als túnels de Gaza: "la pitjor massacre de jueus en un sol dia des de l’holocaust", en expressió de Biden. El 7-O va ser una orgia de sang, brutalitat i violència sexual que va elevar el terrorisme de Hamàs a cotes inimaginables, en una exaltació d’allò que Finkielkraut anomenava ideologia del mal. Alhora, aquell dia va començar una guerra brutal que també ha produït una gran tragèdia al poble palestí. El sol fet, doncs, que amb tanta ferida acumulada es produeixi la reunió dona la mesura de com és de transcendent el que està passant.

Però hi ha més motius per a l’esperança. El primer, que es tracta d’una reunió avalada per països que, fins fa poc, alimentaven la confrontació amb Israel, i ara estan a les portes dels Acords d’Abraham. D’altres, com Turquia, mantenen la distància, però també s’hi han implicat. I, a banda del suport europeu, no és menor el d’Indonèsia, el país amb més musulmans del món. Mai no hi havia hagut una cimera tan avalada internacionalment, ni mai hi havia hagut unes circumstàncies tan favorables a un acord estable.

Esperança també pel que ja han acceptat ambdues parts, amb el benentès que finalment es compleixin els bons auguris. No és menor que Netanyahu hagi fet concessions tan difícils per a la seva coalició de govern, com frenar qualsevol pla annexionista al West Bank dels seus aliats d’extrema dreta, o entendre que l’ANP haurà de tenir un paper l’endemà de la guerra. I ambdues concessions li poden provocar la caiguda del govern, risc que sembla haver assumit. Però sobretot per l’acceptació de Hamàs d’alliberar els ostatges –que fa dos anys que pateixen una crueltat extrema– i la seva exclusió del govern que es crearà. Amb l’afegit més gros: el seu desarmament, que, en la pràctica, és la seva capitulació. Per bé que l’experiència obliga al pessimisme en aquest punt clau, les circumstàncies permeten un bri d’optimisme. Hamàs ha perdut desenes de líders i milers d’actius, s’ha quedat sense cap aliat –Qatar el dona per amortitzat–, i només li queda un Iran derrotat que ha vist com el seu anell de foc per destruir Israel s’ha convertit en runes: a banda de la destrucció dels grups terroristes a Gaza, ja no té ni Hezbol·là, ni la Síria d’Assad, ni l’amenaça nuclear, ni és capaç de desestabilitzar la regió amb houthis i xiïtes iraquians. L’Iran està agenollat i aquest nou Orient Mitjà deixa Hamàs despullat. És possible que vulgui guanyar temps per rearmar-se, però ni és un escenari realista, ni Trump no ho permetrà.

Notícies relacionades

Finalment, esperança per a la reconstrucció física de Gaza, però també simbòlica, perquè el pla és inequívoc en aquest punt: Gaza ha de ser una zona lliure de terrorisme. No sabem com quedarà el govern de transició, ni quin paper tindran les autoritats palestines –Blair parla de tres a cinc anys de govern internacional–, però és evident que el pla cerca una sortida estable a la qüestió palestina.

Finalment, poca esperança en la possibilitat que els moviments d’esquerres que han convertit la causa palestina en una gran fàbrica de creació d’adeptes entenguin la dimensió del terratrèmol que està vivint l’Orient Mitjà. Viuen de la resistència permanent contra Israel –com fa Hamàs– i cap pla de pau els semblarà prou. Són els que quedaran més descol·locats si les negociacions tenen èxit: acabada la guerra, acabada la propaganda.

Temes:

Gaza Govern Israel