El vídeo sexual del Waka: impunitat a les xarxes

Imaginem un món sense mòbils en què una noia efectua una fel·lació a un noi en plena pista en una discoteca, posem per cas que es diu Waka. Un món on l’única gravació de l’acte és la de la càmera de seguretat de la discoteca. Imaginem que, d’alguna manera, aquesta gravació acaba a les mans d’un periodista. I imaginem que aquest periodista intenta publicar el vídeo perquè considera que és notícia, perquè li ha arribat que la noia és menor i està indignat, perquè vol denunciar les pràctiques en aquesta discoteca, perquè vol pastar com més audiència, millor. Fins i tot en un mitjà sensacionalista, aquest vídeo convertit en notícia passaria filtres, caps i reunions, seria motiu de debats, de consultes legals, de converses professionals i ètiques, obligaria a prendre decisions. El procés seria més o menys rigorós segons el mitjà i els seus valors, els seus recursos, el seu model de negoci i l’estat de les seves finances. Però hi hauria un procés. Potser algun mitjà`en aquest món sense mòbils acabaria publicant el vídeo. La majoria, m’atreveixo a dir, no. Però fins i tot qui ho publiqués decidiria fer-ho després d’un procés professional i n’afrontaria les conseqüències (socials, reputacionals, empresarials) pertinents. Des del punt de vista legal, hi ha una àmplia casuística en el Codi Penal. 

Tothom amb càmera

Notícies relacionades

Més enllà del cas Waka: la violència sexual digital s’acarnissa amb les menors

Compartir el vídeo sexual de la discoteca Waka pot suposar una pena d’un a cinc anys

Imaginem un món en què tothom porta a la butxaca un mòbil amb càmera d’alta resolució, el nostre. Algú (o molts alguns) grava aquest vídeo a la mateixa pista del Waka i ho publica en qüestió de segons. A velocitat de vertigen, milers de persones ho veuen a les xarxes socials. Moltes d’aquestes persones, amb un senzill gest, el comparteixen. ¿Per què? Per sensacionalisme i per vanitat, per morbo i inconsciència, per pastar ‘followers’, per ser l’emissor alfa en la conversió viral del moment, no només veig i comento el vídeo, sinó que el difonc. El debat intern, els filtres editorials i empresarials, les consultes legals, el procés professional... Res d’això existeix. Tuit i retuit. ¿I les conseqüències d’haver humiliat una noia de 16 anys i, segons els experts, haver-li creat un trauma gravíssim? Compartir el vídeo sexual de Waka pot suposar d’1 a 5 anys de presó, ja que és pornografia infantil. Els Mossos d’Esquadra estan investigant qui va gravar i va difondre els vídeos. No és arriscat dir que és impossible que tots els que van compartir aquest vídeo afrontin les conseqüències dels seus actes. ¿Qui va cometre el crim contra la noia de la discoteca Waka? Les xarxes socials. És la versió digital al segle XXI de Fuenteovejuna. 

L’eclosió primerenca de les xarxes socials va venir acompanyada d’una crítica ferotge als mitjans de comunicació, presentats per les teories d’un col·lectiu difús d’«internautes» com dinosaures opacs, verticals, grises, domats per foscos i inconfessables interessos polítics i empresarials, part essencial de l’‘establishment’ en un discurs d’«ells» contra «nosaltres». Per contraposició, les xarxes eren lliures, autogestionades, horitzontals, acolorides, democràtiques, glòria al periodisme ciutadà davant el periodisme professional. Avui, que ja coneixem el biaix dels algoritmes, les ‘fake news’, les bombolles, els ‘influencers’, els comptes falsos, els bots, l’assalt a la privacitat i el perill que per a la nostra democràcia i convivència suposa la difusió massiva d’informació sense responsabilitat ni conseqüències, sabem que aquesta superioritat moral estava equivocada; de lliçons, les justes. El sistema de mitjans de comunicació continua immers en la reconversió digital i dista molt de ser perfecte, però humiliar de per vida una noia de 16 anys és molt més senzill i impune en el món de les xarxes que en el del periodisme professional.