Lamine Yamal, icona generacional

El Barça, en un hàbil moviment de màrqueting, no ha confirmat ni desmentit que el jove futbolista lluirà aquest any la mítica samarra amb el 10. A la web, ¿el jugador de Rocafonda apareix amb el dorsal 1? La confirmació oficial i la presentació de la samarreta estan previstes per d’aquí uns dies. Però això no ha frenat els aficionats que compren samarretes de la nova temporada, acabades d’arribar a les botigues, i es graven ja el Lamine Yamal al costat del 10. No poden esperar. Algunes ja es poden veure pels carrers de la ciutat.

La bretxa generacional és una de les característiques de la conversa social. Es dona en múltiples àmbits: l’alfabetització digital; l’accés a l’habitatge i al mercat laboral; els salaris; la cultura laboral; les relacions socials, afectives i sexuals; la qualitat de vida; la vida amb i a les pantalles; la cultura, l’oci i l’esport. Aquesta conversa sovint és un diàleg per a sords. El reggaeton i les músiques urbanes són un bon símbol del fet que la conversa generacional es planteja en termes de Mart i Venus: l’esglai amb què les generacions grans escolten el ritme i les lletres de la música que devoren els joves és semblant a aquell amb el qual els supervivents de la Segona Guerra Mundial van rebre els moviments de maluc d’Elvis Presley. ¿Vol animar un sopar de pares i fills adolescents? Tregui el tema dels concerts sold out de Bad Bunny, les lletres de Bad Gyal i l’autotune de Quevedo, i deixi’s endur pel flow.

Però Lamine Yamal genera consens. Els joves el veuen com el geni futbolístic que és i, alhora, com un símbol generacional. Està molt preparat (per a la seva feina) i és insultantment bo, tant que és millor que els seus grans. Reacciona al seu talent i al seu treball amb barra, alegria, balls i, sí, un puntet (de vegades, puntàs) de fanfarroneria lúdica heretada de les baralles de galls. Vacil·la i li vacil·len, grava la seva vida en vídeo, l’emmagatzema al mòbil i l’ensenya per construir la seva imatge, la seva identitat i la seva reputació. Lamine Yamal és com es voldria veure la noia que treu excel·lent en tot i no troba feina de la seva professió, o el noi que cobra poc més que el salari mínim, malgrat la seva llicenciatura i el seu màster.

Notícies relacionades

Pitjor és matar

‘European Bridges’

Els pares dels joves també abracen Lamine Yamal perquè el futbol sí que és un tema que els interessa, aprecien i coneixen. És el motiu pel qual Bad Gyal, una altra estrella, genera escepticisme i fa arrufar el nas en la conversa generacional, i en canvi el crac de Rocafonda desperta admiració. Els regats, els túnels, les passades i els gols tenen més prestigi entre els grans que el perreig, les rimes en spanglish, els minivestits i les ungles de vertigen. Va passar una cosa similar amb Rosalía: el seu El mal querer apel·lava a un so que els pares dels seus fans podien reconèixer; Motomami ja els va posar molt més difícil aparentar que encara entenen el zeitgeist d’avui.

En canvi, pares i fills llueixen junts la samarreta número 10 de Lamine Yamal amb idèntica passió. Tot i així, els boomers no s’han d’enganyar: la força juvenil del futbolista i els seus col·legues de generació del Barça és només una avançada. En la resta d’àmbits (laboral, social, cultural, polític), hi ha molts altres Lamine Yamal esperant que el dic es trenqui. Amb el reconeixement de la seva gent gran, com en el cas del crac de Rocafonda, o sense, com l’esdevenir de la música demostra: els concerts de Bad Bunny com a exemple.