Brigitte Macron i el terraplanisme

¿Qui no estima una bona teoria de la conspiració basada en rumors, notícies falses i mitges veritats massa divertides com per no ser veritat? Que aixequi la mà qui, en l’era anterior a les xarxes socials, quan el monopoli de l’emissió de missatges el tenien els mitjans de comunicació, no va conèixer algú que afirmava amb total convenciment que havia vist a la televisió una escena sexual entre una noia, un gos, una llesca de melmelada i el cantant Ricky Martin emesa en un programa de televisió de màxima audiència. No va passar, no es va emetre, però la història era massa divertida com per no creure-se-la, i el programa va haver de desmentir la notícia falsa en antena i fins i tot una associació de defensa de menors va interposar una denúncia davant la fiscalia.

Abans dels mòbils, la melmelada de Ricky Martin era un esplèndid tema de conversa en barres de bar i sobretaules familiars. A les xarxes socials, notícies falses com aquesta són una eina política de primer ordre. Donald Trump no s’entén sense aquestes notícies falses. La seva irrupció en política es va basar en el moviment birther, una teoria de la conspiració del moviment del Tea Party que afirmava que Barack Obama no havia nascut a Hawaii, sinó a Kenya, i que per tant, constitucionalment no podia ser president dels EUA. El president va presentar la documentació que negava aquesta afirmació, però els fets i les proves no frenen aquest tipus de notícies falses. Trump es va convertir en el paladí dels birther, i va exigir en mitjans i xarxes conèixer la "veritat". Va ser la seva manera d’entrar en política: va connectar amb el Tea Party i els seus sentiments nacionalistes, racistes i de desconfiança cap a les elits del Govern. Va començar d’aquesta manera a capitalitzar el ressentiment. Corregit i augmentat, va repetir la fórmula en els seus primers quatre anys fins a desembocar en la teoria del frau electoral que va acabar amb l’assalt al Capitoli. La seva tornada al poder i els seus primers mesos de mandat han seguit el mateix patró, des dels emigrants que mengen gats i gossos a Springfield (Ohio) fins als disturbis actuals a Los Angeles.

Les notícies falses van permetre a Trump guanyar una atenció mediàtica massiva, connectar amb el segment més radical i extrem de l’electorat, posicionar-se com a enemic de l’establishment i construir una narrativa, una fórmula, que després explotaria sense pausa. Des d’aleshores, brigitòlegs i ayusistes, Bolsonaros i Alvises, Salvinis i Brexiters d’una manera o una altra han seguit el mateix patró, i han obligat els mitjans, els polítics i les institucions (l’establishment) a desmentir que la Terra sigui plana. O que les vacunes de la covid no eren una enginyeria social; o que Brigitte Macron no va néixer home.

Notícies relacionades

Comissió al crèdit de Sánchez

¿Bicicletes estàtiques?

És difícil la tasca que té el periodisme davant les notícies falses. ¿Què fer? Perquè la controvèrsia que genera Trump o els brigitòlegs és un fet, genera debat social i atrau l’atenció de l’audiència, però és mentida; perquè és ridícul i fa riure haver de desmentir que els Clinton van participar en una suposada xarxa de pederàstia dirigida per figures del Partit Demòcrata des d’una pizzeria de Washington, però la seva difusió danya i erosiona els fonaments de la democràcia; perquè si la premsa denuncia les notícies falses amb fermesa, els donarà més força, ja que els conspiranoics ho presentaran com prova del fet que l’establishment es defensa a si mateix.

Només es pot apel·lar a la responsabilitat de la ciutadania i a dotar-la de les eines perquè no contribueixi a la difusió de les notícies falses i les teories de la conspiració. I exigir als actors polítics que no difonguin les notícies falses ni se’n beneficiïn. Una quimera, ara com ara.