El xantatge al votant d’esquerres
Amb l’escàndol de corrupció, el polaritzant "o jo o l’extrema dreta" de Sánchez és l’última i única carta per mantenir-se en el poder, és igual com o per a què
"Hem de garantir que la gent que vol viure i treballar a la seva ciutat ho pugui fer". La frase és de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, i la va dir al II Fòrum Econòmic i Social del Mediterrani, que Prensa Ibérica ha organitzat aquesta setmana a Màlaga. En una interessantíssima taula rodona amb quatre alcaldes més –el de Màlaga, Francisco de la Torre; la de Cartagena, Noelia Arroyo; la de València, María José Catalá, i el de Palma, Jaime Martínez Llabrés–, Collboni va explicar que per aconseguir aquest objectiu és necessari actuar en tres àmbits: la creació d’oportunitats professionals, la millora de la qualitat de vida (espai públic, serveis públics, gestionar els efectes en la vida quotidiana del canvi climàtic) i abordar el problema d’accés a l’habitatge.
Els altres quatre alcaldes, tots ells del PP, van plantejar objectius, problemes i reptes molt similars. No sempre van coincidir en les receptes, ja que les seves adscripcions ideològiques són diferents. Aquest hauria de ser el joc polític en democràcia, reduït a la seva essència: diagnòstic comú dels objectius, problemes i reptes comuns i després debat, i fins i tot discussió, sobre les receptes a aplicar. Així funciona quan l’objectiu final és el bé comú i arribar o mantenir-se en el poder es converteix en un mitjà per aplicar polítiques, i no un objectiu en si mateix.
La taula rodona d’alcaldes al Fòrum va coincidir amb la sessió de control al Congrés en què Pedro Sánchez es va embrancar amb Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal a compte del cas Koldo, que després va ser el cas Ábalos, ara ja és el cas Santos Cerdán i qui sap quantes metamorfosis més experimentarà. El contrast entre una conversa i una altra és preocupant. La que va proposar Collboni bé podria ser un programa de Govern, ja que els temes per tractar superen les competències municipals. En canvi, la conversa política nacional difícilment tracta aquests assumptes.
I molt menys ara, copada per l’escàndol de corrupció del PSOE. Del PSOE, sí, i no d’uns casos individuals, ja que parlem dels dos últims secretaris d’Organització del partit, nomenats per Pedro Sánchez. El cas és encara més greu per a Sánchez, ja que va arribar al poder gràcies a una moció de censura contra Mariano Rajoy per la corrupció al seu partit.
Tot és contextualitzable (que no justificable, no s’ha de confondre). També aquest escàndol de corrupció al PSOE. És veritat que el procés judicial no ha fet més que començar; que el PP té el seu propi historial en absolut exemplar; que altres fronts judicials oberts són molt més discutibles; que al Govern de Sánchez se’l bombardeja per tot arreu en tot moment per qualsevol motiu des del seu naixement, perquè se li ha negat la legitimitat per part de la dreta política, empresarial i mediàtica. Sent cert, també ho és que el fons del cas conegut fins al moment i les formes (Torrente és un intel·lectual comparat amb el trio implicat) és intolerable i insostenible políticament (judicialment, els tribunals diran). El Govern central, ja feble des del principi de la legislatura, és ara inoperant. La idea de dos anys més així és alarmant. L’enquesta publicada per EL PERIÓDICO en ple impacte de l’escàndol mostra els rèdits que Vox pot aconseguir de la idea que la política és un pou sense fons de corrupció, hipòcrita i sense escrúpols com revelen els àudios del cas Koldo, Ábalos i Santos Cerdán.
A Sánchez li agrada diferenciar-se de la forma d’actuar de la dreta i l’extrema dreta. Atorga al seu discurs un aire de superioritat moral que energitza la seva gent i treu de polleguera els seus crítics. Mai ha sigut l’ànima pura que s’atribueix, i ha contribuït com qui més a la polarització política que pateix Espanya. La seva reacció a l’escàndol cava a la fossa en la qual boqueja la política espanyola: o jo (malgrat tot, inclòs ara en aquest tot un gran escàndol de corrupció) o l’extrema dreta, amb tot el que això implica. Alienat de gran part de l’electorat, Sánchez fa xantatge a la ciutadania d’esquerres amb una disjuntiva impossible. Ja no hi ha forces ni idees per sostenir la conversa que proposa Collboni. És l’última carta de Sánchez, i no és just per a l’electorat d’esquerres. Però això no va de justícia, sinó de mantenir-se en el poder. Per a què i com són converses secundàries. n
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
