Trump, el millor aliat de Sánchez

Sánchez ha jugat aquesta legislatura amb habilitat la vella carta de l’enemic exterior. Lligat de peus i mans amb la seva exigua majoria al Congrés, la política exterior és un fenomenal vehicle per marcar perfil ideològic. Ja sigui Israel, ja sigui Ucraïna, ja sigui el trumpisme, el president del Govern ha utilitzat els grupets de líders a Brussel·les, les visites a Rafah i les fotos de família a la Haia per fer política interior. Mostrar múscul ideològic més enllà de les fronteres sol sortir més barat que dins. Bé ho saben els periodistes que es dediquen a assumptes internacionals, conscients que Benjamin Netanyahu, per esmentar un líder, no trucarà al seu director per una crònica crítica. El mateix li passa, a la seva escala, al president del Govern: no perdrà un votant per la seva política internacional, però les seves declaracions sí que l’ajuden a establir el marc mental i polític del seu relat en termes domèstics.

Sánchez compta per a aquest fi amb dos aliats impagables, gairebé tan valuosos com el mateix Trump. El primer és Podem, instal·lat en una ortodòxia d’esquerra radical tan pura i de traç gruixut que, per contrast, converteix en estadista i sofisticat a qualsevol que critica. L’objectiu de la indignació ha canviat, i la casta a enderrocar avui no són els estendards del règim de la Transició, sinó els progres, el woke i el bonisme. Malgrat això, Podem, que ha contribuït com el que més a aquest canvi dels vents a base d’impulsar totes les guerres culturals identitàries que caben al diccionari, ni s’immuta i segueix a la seva: crear una realitat imaginària en la qual només caben quatre puristes. En aquest assumpte són radicalment tradicionals d’esquerres, escola La vida de Brian. I amb cada declaració irada i summament indignada de grandiloqüents paraules, Sánchez sembla, per contrast, un tio assenyat.

Notícies relacionades

"Soc periodista", va dir

La soledat ¿volguda? de Sánchez

L’altre aliat de Sánchez, encara més valuós que Podem, és el PP. Si la política exterior és per al socialista un vehicle ideològic, per als populars és un camp de mines. La discussió sobre el 5% de la despesa en defensa és significativa. ¿Està a favor o en contra el PP que Espanya es comprometi a aquesta inversió? Sánchez ha fet malabarismes, però el PP, segons qui i quan parli, de vegades sembla Podem (Sánchez es plega a l’OTAN), i d’altres, Trump, aclamant les amenaces del nord-americà de declarar una guerra comercial contra Espanya, la qual cosa, en un partit tan patriòtic, no deixa de ser paradoxal. Però és que el PP, profundament dolgut per les dues grans derrotes contra Sánchez (la moció de censura i l’amarga victòria de Feijóo), no té cap altra política, interna o exterior, que enderrocar Sánchez. I si per a això cal parlar de frau electoral a Espanya, es fa. I si cal culpar Sánchez d’irresponsable per fer enfadar Trump i de mentider per no admetre que ha acceptat les condicions del nord-americà, se l’acusa. I Sánchez continua, una setmana més viu, malgrat el trio del Peugeot.

El problema per al país és que l’axioma que la política exterior no pesa tant com la domèstica fa temps que no és cert, en un món interconnectat i amb òrgans de governança internacionals. Els compromisos financers amb l’OTAN tenen conseqüències directes, via pressupostos, en la vida diària dels espanyols. I d’això amb prou feines s’ha discutit en aquest país. ¿Per a què? ¿Qui necessita debats seriosos quan es poden llançar tuits des de les trinxeres.