Barcelona: saber pactar

El ple de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar la setmana passada els pressupostos del 2023 amb els vots de Barcelona en Comú i el PSC i l’abstenció d’ERC. En els quatre exercicis del seu primer mandat, l’equip de Govern d’Ada Colau només va poder tirar endavant els seus comptes a través d’una modificació pressupostària, dues mocions de confiança i una pròrroga: l’expulsió de l’equip de Govern del PSC pensant més a salvaguardar la posició equidistant dels comuns durant el més dur del procés que en els interessos municipals i l’escassa disposició per a l’acord de Govern i oposició ha donat pas a un clima molt diferent després de les eleccions del 2019. Reintegrats els socialistes a la gestió de la ciutat i amb un grup municipal d’Esquerra Republicana que no ha fet pagar la bufetada del pacte que va impedir a Ernest Maragall arribar a l’alcaldia en forma d’obstruccionisme –cert que amb l’incentiu de canviar acords pressupostaris a la plaça de Sant Jaume per una disposició similar dels comuns al Parlament–, en el segon mandat de Colau tots els pressupostos s’han aprovat per la via ordinària. La ciutat pot agrair aquest exercici de responsabilitat i de capacitat de pacte més enllà dels blocs (i Catalunya podria esperar que una cosa similar succeís a l’hora de desbloquejar els comptes de la Generalitat).

Més enllà de la política de pactes que sustenta la tramitació dels pressupostos, en el detall dels comptes hi ha altres elements per a la reflexió, sobretot amb una mirada llarga sobre la seva evolució. Durant el quadrienni de Xavier Trias la política pressupostària del consistori (condicionada també per la llei d’estabilitat pressupostària del 2012) va passar per aprofitar els excedents de caixa anuals, una vegada capejada precoçment a nivell local la crisi del 2009-2014, per reduir l’endeutament municipal dels 1.165 milions d’euros del 2012 (un 52% sobre els ingressos corrents) als 836 del 2015 (només un 32% sobre aquests ingressos). En canvi, les dues legislatures d’Ada Colau s’han caracteritzat per l’opció de no continuar amortitzant i mantenir estable el deute municipal (set anys després, després de mínimes fluctuacions, es preveu tancar el 2022 en 813 milions), que ja havia quedat a un nivell envejable per a qualsevol administració pública i era encara més suportable en ple cicle de tipus d’interès baixos.

Sota els dos mandats de Colau s’ha preferit dedicar aquests recursos disponibles a incrementar les partides dedicades a la despesa social, vivenda i transport públic. Els comptes aprovats per al 2023, en canvi, que ja superen en 1.045 milions els últims pressupostos de les anteriors administracions municipals, se sustenten a tornar a incrementar l’endeutament del consistori fins als 1.001 milions d’euros (això sí, encara en un molt saludable 28% dels ingressos corrents previstos per al 2023). La necessitat d’aconseguir que ERC facilités l’aprovació amb un fons d’inversions de 100 milions d’euros, la d’impulsar la reactivació de la ciutat després de la pandèmia i la de fer front als reptes de la conjuntura econòmica actual, i el marge disponible gràcies a una sanejada situació financera, fan possible aquest esforç. Però en ple any electoral i amb una campanya imminent, a l’hora de començar a remenar propostes electorals i plans de futur, en ple escenari de pujada dels tipus d’interès i amb unes perspectives econòmiques incertes, serà necessari no llançar per la borda la prudència que ha permès fins ara disposar dels recursos necessaris per gestionar uns anys difícils i suplir les cròniques insuficiències d’altres administracions.