El cràter polític espanyol

La guerra és, deia el vell Clausewitz, la continuació de la política per altres mitjans. Avui en les nostres societats la política s’ha acostat molt a la guerra. La distància entre una i l’altra ha minvat perillosament, fins al punt que les institucions, sotmeses a unes tensions, a unes forces enfrontades, fins ara inèdites, amenacen de trencar-se.

A Espanya, com en tantes parts, regeix la política de facció. La perillosa conversió de l’adversari en enemic a la qual assistim té un rerefons que no es pot obviar, si s’aspira a entendre, tot i que sigui una mica, el que està ocorrent. Aquest rerefons no és cap altre que el de la Guerra Civil i el franquisme, que continuen amarant avui, transcorregut tant temps, la cultura política del país. Durant anys el sistema ideat a la Transició –en molts sentits injust–, va funcionar més o menys bé. Al cap i a la fi, franquistes i antifranquistes s’havien hagut d’asseure els uns davant dels altres, mirar-se als ulls i consensuar treballosament les noves regles de joc. 

Avui, el PSOE i el PP no es parlen. S’odien i es menyspreen. La situació en què es troba Espanya té moltes causes. Tanmateix, si hagués d’assenyalar la fita en què es va iniciar l’espiral que ens ha arrossegat fins on som, assenyalaria la moció de censura del 2018 contra Mariano Rajoy, la qual va portar Pedro Sánchez a la presidència del Govern. El PP va negar pèrfidament la legitimitat a Sánchez. Tant llavors com després de vèncer en les eleccions posteriors. El corrent va adquirir una força centrífuga –és a dir, que s’allunya del centre– fins llavors desconeguda. Els tambors de guerra van començar a tronar més i més violentament. El moviment cap a fora, cap als extrems, ha donat ales a dues forces polítiques noves, Podem i Vox. Totes dues, fixin-se, més radicals, a esquerra i dreta, que els dos grans actors del sistema polític espanyol. Podem i Vox són producte (com Ciutadans) i també motors de la discòrdia. 

Existeix un altre element que no es pot defugir. És el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, que arriba el seu moment crític el 2017, però les conseqüències del qual es prolonguen fins als nostres dies. Al subcontractar Rajoy la defensa de la unitat d’Espanya a la justícia, els jutges, a part de violentar de vegades les normes, van augmentar alhora la seva sensació de poder fins a la hipèrbole. És així com, després d’aquell octubre del 2017 i del judici als líders del procés, la cúpula judicial s’atreveix a enfrontar-se obertament al Govern conjurant-se amb el Partit Popular. Una formació política, aquesta, genealògicament descendent del franquisme i que, malgrat canviar de líder –de Pablo Casado a Núñez Feijóo–, ha sigut incapaç de torçar la inèrcia i recuperar espais polítics pròxims al centre.

Notícies relacionades

Han de gelar-te el cor

Illa, malgrat Sánchez

A més de polítics i jutges, el tercer vèrtex del triangle que retalla la política espanyola són alguns grans mitjans de comunicació, per sort no tots, que intenten imposar els seus desitjos. Criden, vociferen, fan crides cada dia a esbocinar el Govern socialcomunista, amic i còmplice «dels amics d’ETA i dels que volen trencar Espanya».

El pitjor de la política frontista, de la summa polarització, és que converteix una societat en un camp de trinxeres. Entre un bàndol i l’altre s’estén un gran cràter, un cràter profund i ple de densos rancors. El cràter ocupa un espai abans compartit, on es trobaven els fets indiscutits i les normes inviolables. Fets i normes imprescindibles constitueixen la condició de possibilitat per al debat democràtic i constructiu. L’any que arriba estarà carregat d’eleccions. El cràter pot fer-se encara més gran.