Junts no vol ser Convergència
Una anàlisi freda de la situació hauria de portar el partit de Puigdemont a acceptar el que s’ha pactat i continuar treballant per aconseguir un sistema de finançament el més pròxim possible al del País Basc i Navarra
Ja fa vint anys d’allò. El dissabte 21 de gener del 2006, José Luis Rodríguez Zapatero i Artur Mas -aleshores a l’oposició a Catalunya, on governava el tripartit d’esquerres- es reuneixen a la Moncloa per desencallar les negociacions del nou Estatut. Després de set hores tancats, cap a la mitjanit s’arriba a un acord sobre els principals punts de discrepància. ERC, però, no accepta el que han pactat i farà campanya en contra del nou text.
Dijous passat, 8 de gener del 2026, compareixien Pedro Sánchez i Oriol Junqueras a la Moncloa per anunciar que s’han posat d’acord sobre el nou finançament autonòmic. Catalunya continuarà formant part del règim comú (que inclou totes les autonomies menys el País Basc i Navarra) i està per veure si acabarà recaptant tots els impostos. El resultat, es diu, equival al que es produiria atenent al principi d’ordinalitat (si Catalunya és la tercera a l’hora d’aportar, també hauria de ser la tercera a l’hora de rebre recursos). Malgrat això, no és clar que aquest principi quedi fixat en la nova llei. El que es farà, fonamentalment, és reformar els criteris de repartiment i sobretot injectar més diners per part de l’Estat (gairebé 21.000 milions) per tal que totes les comunitats hi guanyin.
Alberto Núñez Feijóo i el PP rebutgen el nou finançament. De fet, el rebutjaven ja abans de l’acord Sánchez-Junqueras. Feijóo està immers en un tipus d’oposició ferotge, destructiva, fet que implica dir que ‘no’ a qualsevol iniciativa rellevant que vingui dels socialistes. Els populars tenen un sol objectiu: provocar la caiguda de Sánchez com més aviat millor. Per tant, votaran en contra del nou finançament malgrat ser-ne ells els màxims beneficiaris, atès que governen en la gran majoria d’autonomies. Van fer el mateix quan es va anunciar la condonació d’una part del deute -a través del Fons de Liquiditat Autonòmica- de les comunitats amb l’Estat. La tàctica del PP consisteix a repetir que el que es pacta amb els catalans -oimés si són independentistes- mai no pot ser bo per a Espanya. Activar la catalanofòbia i emmascarar l’anàlisi racional és una argúcia, troben, que sempre acaba funcionant, encara que això suposi, per als ciutadans de les autonomies del PP, perdre molts milers de milions.
Notícies relacionadesAtesa aquesta conjuntura, el paper de Junts per Catalunya resulta, una vegada més, fonamental. Si ells no donen suport al nou finançament, aquest naufragarà i Catalunya deixarà de percebre gairebé 4.700 milions d’euros anuals (això suposa al voltant d’un 12% del pressupost de la Generalitat). Com el PP, Junts no s’ha plantejat mai afegir-se a l’acord. De fet, es tracta d’una iniciativa exclusivament d’ERC. Tot i que, en un país normal, caldria esperar que, en una qüestió de tanta profunditat, els dos principals partits sobiranistes treballessin plegats, no ha sigut així. Aquí les coses funcionen justament al revés. Un cop conegut el desenllaç de la reunió Sánchez-Junqueras -que alhora, ha suposat la rehabilitació en l’àmbit polític espanyol de la figura del republicà-, Junts s’ha afanyat a rebutjar el pacte. Més encara: ni es planteja negociar-ne una millora. L’argument: com que el sistema no és com el que tenen bascos i navarresos, no el volem.
AAspirar a un model al marge del règim comú és perfectament legítim, és clar. També ERC voldria tenir-lo. Però una negociació és una negociació, i els republicans, com ells mateixos assenyalen, han arribat al millor acord que els ha sigut possible. Una anàlisi freda de la situació hauria de conduir Junts a acceptar el que s’ha pactat i continuar treballant per tenir un sistema el més acostat possible al del País Basc i Navarra. És el gradualisme pujolista, condensat en aquella locució del "peix al cove". Va ser precisament aquesta aproximació pragmàtica el que va dur Convergència -Pujol, primer; Mas, després- a guanyar una pila d’eleccions i a convertir-se en un partit majoritari i un actor principal de la política catalana i espanyola. Però Junts -malgrat ser una derivació de Convergència Democràtica- rebutja el gradualisme i branda la lògica del "o tot o res", del "o blanc o negre", a desgrat que a qualsevol persona del carrer -també a molts votants de Junts- li costi molt comprendre per quins set sous s’han de llençar a la brossa 4.700 milions. Ser o no ser un partit central a Catalunya, no sembla, però, amoïnar gaire Carles Puigdemont i la seva direcció. No volen ser com Convergència, hi renuncien.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
