Sánchez diu que canviarà

Sánchez vol continuar, sempre vol continuar. Avançar. I l’hi convé. Es troba assetjat per les acusacions de corrupció dirigides contra el seu entorn polític i familiar. A més, queda per veure si l’anomenat cas Koldo, que involucra José Luis Ábalos i Santos Cerdán, acabarà arrossegant el PSOE. La condemna contra el fiscal general ha sigut un bon cop. Per si no fos prou, és escandalós que un partit que es ven de superfeminista actuï negligentment davant denúncies d’assetjament sexual, com ha passat amb les que apunten a Paco Salazar. A Sánchez se li multipliquen els problemes més de pressa del que és capaç de resoldre’ls. Que Junts al Congrés li comencés a tombar cruelment votacions va fer mal al president espanyol, fins a l’extrem d’optar –malgrat els dubtes en el seu equip– per demanar perdó i implorar una altra oportunitat. No podia, la càrrega era massa pesada, arrossegar, a més, un Congrés bloquejat, totalment estèril. Sánchez és un amant de l’adrenalina i un addicte a l’esperança, entregat a la idea que sempre arriba l’alba, amb fe que tot sortirà bé.

Notícies relacionades

Europa per als americans

Segones lectures

Junts, que és com dir Puigdemont, va trencar públicament i dramàticament amb Sánchez. A l’estil Pimpinela: "Por eso vete, olvida mi nombre, mi cara, mi casa/ Y pega la vuelta/ Jamás te pude comprender"... Si Sánchez ha de seguir per força transitant per la maroma, la hipoteca de Junts es diu amnistia. Puigdemont està fart de viure fora de casa. Paral·lelament, en el seu partit, en part per aquesta llunyania del líder, s’escampa la desorientació, que cada vegada resulta més evident. Mentre no es consumi l’amnistia, Puigdemont necessita Sánchez en la Moncloa. Continuar bloquejant el Congrés, així mateix, no suposa cap benefici tangible. És molt millor l’intercanvi de favors, ja que permet als de Puigdemont mantenir el protagonisme i demostrar que són útils. Sobretot quan el Parlament viu una de les seves etapes històriques de més poca gràcia i mansuetud i la tremenda onada d’Aliança Catalana amenaça, imparable, d’escombrar Junts a Catalunya.

Per la seva banda, Alberto Núñez Feijóo no va desaprofitar els embolics de parella de Junts amb Sánchez per posar-se en ridícul davant els empresaris de Foment, quan els va demanar que sisplau parlessin amb els independentistes perquè l’ajudessin a fer caure Sánchez. Com si Junts, i en realitat tot el catalanisme, no sabés què significa obrir la porta a un govern del PP amb Vox. A l’altra vora del Mississipí, Esquerra Republicana –Junqueras, Rufián, etc.– evidenciava la seva incomoditat pels afalacs i els presents de Sánchez a Junts, darrere la reconciliació. ERC hauria de practicar més el bell art de mantenir la flegma i l’aplom, i intentar de passada sacsejar-se el complex de pagafantas, amb el qual, a base d’afany, Junts ha aconseguit carregar-los. Els republicans han de mantenir la seva agenda, que passa majorment per aconseguir un nou finançament per a Catalunya, i oblidar-se de xafardejar com si fossin veïnes rondinaires sobre el que fa Puigdemont o deixa de fer.