El PSC descarrila amb Rodalies

És precisament aquest rerefons d’amargor i resignació el que distingeix las manifestacions d’aquest dissabte de la del dissabte 1 de desembre del 2007. Aquell cop, a més d’enuig, s’hi palpaven l’esperança i la il·lusió. Els qui es van reunir a Barcelona estaven convençuts, intuïen o tenien l’esperança que les coses podien canviar. Alguns ja pensaven en la independència (aquella protesta va ser el primer senyal que alguna cosa es movia), però d’altres hi eren perquè creien en la força de la gent com a revulsiu, com a motor polític.

Notícies relacionades

El lliure comerç agrícola

Inèrcies econòmiques

Hi ha més diferències entre el que passa ara i la manifestació del 2007. Com l’absurditat que el mateix dia se celebrin dues manifestacions pel mateix motiu, especialment perquè no es tracta d’un afer menor, sinó que afecta directament 400.000 usuaris i, indirectament, tots els catalans. La manifestació del migdia, la independentista, posava el focus en la tremenda manca d’inversions a Catalunya al llarg dels anys, mentre que la de la tarda es limitava a exigir solucions ràpides. No hi havia res d’incompatible. Que no s’arribés a un acord perquè una i altra discorreguessin unides és conseqüència de la fase de frustració i desencís en què es troba Catalunya. Una cosa com la viscuda dissabte era completament impensable en els anys de l’auge de l’independentisme, però també en els anteriors. Que les de dissabte fossin expressions tristes i mancades d’il·lusió no vol dir de cap manera que el "caos de Rodalies", com s’ha anomenat la crisi actual, no tingui conseqüències. Estic convençut que en tindrà. I tant, que en tindrà. D’una banda, políticament beneficiarà el nacionalpopulisme d’Aliança Catalana i Vox, a més d’engruixir les files de l’abstencionisme. De l’altra, de manera evident, perjudicarà Salvador Illa i el PSC –un partit que dissabte no va ser present en cap de les dues manifestacions–. Recorden quan el PSC insistia que era un partit diferent i autònom? Ara és tot el contrari. Els socialistes han assumit sense complexos la integració plena en el projecte del PSOE, fins al punt de diluir qualsevol pretensió d’autonomia. Salvador Illa és l’escuder més fidel de Pedro Sánchez. La docilitat davant del PSOE és coherent amb la idea d’aquest PSC segons la qual com més es posin els catalans en mans d’Espanya, millor els aniran les coses. Quan la situació amb els trens s’ha complicat, Sílvia Paneque ha demanat al secretari general de Transports que s’instal·li a Barcelona per intentar resoldre-ho. És la mentalitat del franquiciat. El relat socialista de la "normalització" de Catalunya és perfectament coherent amb tot plegat. Quan Catalunya ha volgut trencar, ha fracassat. Per tant, cal fer el contrari: unir el seu destí al d’Espanya i, en concret, a l’Espanya d’esquerres que lidera Sánchez.

Tot això salta pels aires tan bon punt s’analitza el que ha passat amb Rodalies i la resta del servei ferroviari. Perquè tan responsable de l’estrangulament i, en última instància, de la bomba de rellotgeria que suposa l’escandalosa manca d’inversió a Catalunya és el PSOE com el PP. Salvador Illa –a qui, a més, la crisi l’ha agafat convalescent– era també el de la solvència en la gestió. Segons el PSC, després dels anys perduts del procés, ara arribaven la tranquil·litat i la bona gestió. Catalunya tornaria a funcionar gràcies a la capacitat i professionalitat socialistes. Després de les bogeries i la ineptitud, arribava el PSC per passar pàgina d’aquells anys nefastos i retornar a Catalunya el lideratge espanyol. Aquest tren, el de la suposada bona gestió socialista –amb un Govern vergonyosament desbordat i que només ha multiplicat la confusió–, també ha descarrilat. I ha descarrilat davant la mirada d’una ciutadania farta d’excuses i promeses.