Feijóo s’ennuega amb la guerra

Els bombardejos van regalar a Sánchez la preciosa oportunitat d’alterar els termes, gens favorables, en què s’estava produint la confrontació política. Recordem-ho: després de l’esclat del cas Koldo i la resta d’escàndols de corrupció, el PP va disposar una seqüència d’eleccions autonòmiques per desgastar Sánchez infligint-li una derrota rere l’altra. Així va passar a Extremadura i després a l’Aragó. Derrotes contundents del PSOE, encara que al cost onerós per al PP d’haver-se d’associar ara amb un Vox engrandit i fanfarró.

L’operació Fúria èpica contra l’Iran va ser processada ràpidament per Sánchez i el seu equip. I van decidir dues coses. La primera, que s’oposarien a la guerra. La segona, que, com els judokes, utilitzarien l’empenta bèl·lica contra Feijóo i el PP. Totes dues decisions van ser curosament destil·lades i van donar lloc a la compareixença de Sánchez del passat dimecres 4 de març. En ella, i també després, a més de la condemna obligada del règim iranià, el socialista va subratllar la coherència de la seva posició ­–ha rebutjat la matança a Gaza, les ambicions sobre Groenlàndia i la intervenció a Veneçuela– i va emfatitzar el seu europeisme i l’orgull de "ser espanyol" (immensa bandera el dissabte dia 7 en el seu míting a Sòria). Però, sobretot, va situar el PP al bàndol de la guerra en recordar, una vegada i una altra, el suport d’Aznar als Estats Units el 2003. En més de mitja dotzena d’ocasions va al·ludir en la seva compareixença de dimecres 4 a la guerra de l’Iraq i a les seves terribles conseqüències. I va connectar la seva oposició d’avui amb les multitudinàries manifestacions d’aleshores, maniobra que va coronar recuperant el "No a la guerra".

Sánchez ha aconseguit posar els populars en una situació realment complicada. D’una empenta ha enviat Feijóo a un racó del quadrilàter, del qual no li serà fàcil sortir. Aquest últim s’ha vist incapaç de trencar el marc mental activat pel socialista. S’ha limitat a recórrer a l’argument dels drets humans i de la defensa de les dones iranianes, d’una banda, i a alertar de manera servil sobre com resulta de perillós portar la contrària a Trump. Dels dos arguments, el menys feble és el primer. Certament, a ningú no complau el brutal règim dels aiatol·làs. A tothom li agradaria que desaparegués. Però cal recordar que, d’entre els prop de dos-cents estats del planeta, les democràcies són una minoria. I que, si parlem de dictadures ominoses, podríem començar pels aliats dels Estats Units en aquesta guerra, les petromonarquies del golf Pèrsic.

Notícies relacionades

Pesta porcina: contenir-la també depèn de la nostra maduresa col·lectiva

Empreses periodístiques amb propòsit

Com sap molt bé Sánchez –i aquesta carta li concedeix un gran avantatge–, cap de les conseqüències que es derivaran del conflicte serà positiva per a l’espanyol del carrer. Al contrari, totes seran negatives, començant per l’augment del preu del combustible, que ja es nota, i el consegüent encariment del cost de la vida. Com més s’allargui la guerra, pitjor anirà. Encara més perquè ja ningú no creu que els atacs puguin obrir les portes a la democràcia liberal a Teheran.

Hi ha un segon factor que també juga en contra del líder del PP: la memòria –que Sánchez no deixarà d’activar amb sagacitat i insistència– del que va passar el 2003. Una memòria que, tants anys després, continua molt viva. I que incorpora el tradicional antiamericanisme, exacerbat avui per les bogeries de Trump. Els ciutadans, els pobles, es manifesten a favor de la pau, però ningú no ho fa a favor d’una guerra. Ho hauria de saber Feijóo o li ho podrien explicar Aznar i la resta dels antics dirigents del PP, que fa vint-i-tres anys van haver d’aguantar que se’ls cridés "assassins!, assassins!" als carrers de tot Espanya.