Sobre la bondat de la despesa pública

Com deia reiteradament Fuentes Quintana, de la despesa pública cal conèixer-ne els cognoms: qui són el seu ‘pare i mare’, tant de procedència com de qui la manté. Augmentar la despesa sanitària, per exemple, pot ser inversió si promou així la recerca en R+D, si promou la prevenció o si estalvia baixes laborals, però no si indiscriminadament es destina a sous i salaris o a determinades compres de fungibles que simplement inflen demanda, preus i excedents d’uns pocs. Així mateix a l’educació, o en serveis socials sense conèixer destí o taxes internes de rendiment de la despesa.

És abusiu considerar que tot el que algú pensa que pot anar bé per la cohesió social suposa una inversió en el ‘capital social’ de la comunitat. Cal, com diem, adjectivar la despesa. I és que, en el mercat, quan algú compra lliurement un bé o accedeix a un servei podem donar per suposat que, com a mínim, per l’adquirent ‘val el que costa’, good value for money, com diuen els anglosaxons, ja que altrament no l’hauria comprat. En la despesa pública aquesta prova de cotó no es pot donar per suposada: hem d’avaluar costos i beneficis de manera sistemàtica, i si pot ser amb criteris menys obtusos que les cinc ‘Es’ (economia, eficàcia, efectivitat, eficiència, equitat) o similars que alguns reclamen amb, un cert aldarull conceptual que tant protegeix la discrecionalitat del decisor.

Feta l’avaluació de la despesa, cal valorar la forma de finançament: finançada la despesa amb impostos, aquell argument d’impacte parcial sobre el benestar perd virtualitat, ja que al benestar derivat de la despesa cal comptabilitzar les pèrdues de benestar que crea el seu finançament sobre qui ho ha de pagar, ni que sigui col·lectivament. Per això aquestes contribucions es diuen ‘impostos’, i no donatius! Els contribuents pateixen en conseqüència una reducció de la seva renda i, més encara, aquests tributs distorsionen els preus relatius dels béns segons com s’apliquin, o afecten els incentius a esforçar-se per guanyar renda o a arriscar per un guany de capital. És el nomenat ‘excés de gravamen’. El valor ‘ombra’ d’aquesta pèrdua de benestar no és fàcil de quantificar, però haberlo, haylo. I s’hauria de restar en tot cas als suposats benestars que la despesa, coneixent-ne gènesi i destí, pot provocar.

S’abusa també de voler mostrar la transcendència d’una determinada despesa o activitat quantificant-ne els impactes d’arrossegament, multiplicadors de l’activitat de manera directa i indirecta, amb taules input-output o similars, com si aquests arrossegaments altrament no s’anessin a produir si la inversió o la despesa, el que es vulgui, fos privada en lloc de pública. No tots els sectors de despesa son ‘creadors de riquesa’.

Notícies relacionades

Pressupostos Generals 2023: Catalunya rebrà el 17,2% de la inversió de l’Estat

La Generalitat aspira a executar tres de cada quatre obres projectades aquest 2022

En resum. La despesa pública pot ser en forma de prestació de serveis en espècie o bé una pura transferència monetària a famílies i empreses. La provisió de serveis pot fer-se en producció directa (capítol de sous i salaris majorment) o a través de la concertació (compra de serveis). Les transferències poden ser condicionades o no, i compensant, si escau, un esforç dels receptors o beneficiaris. I aquesta despesa es pot finançar amb ingressos més o menys afectats, taxes, preus públics, contribucions especials o per diferents modalitats de fets gravats amb impostos. Fer-ne tabula rasa, obviar tot aquest detall per argumentar la sempre bondat de qualsevol despesa pública com a inversió social, amb els seus efectes multiplicadors, sona a insult a la intel·ligència.

Finalment, cal avaluar la despesa pública per assegurar que es dirigeix a l’objectiu que es diu vol assolir, que utilitza instruments adients i amb el sacrifici de recursos, si no mínims, diguem almenys que ho fa a costos raonables, sense malbaratament. Res de tot això no està garantit. Sovint l’etiqueta de despesa creadora de riquesa, inversió per a la prevenció que hauria d’evitar una despesa futura, és una excusa que amaga la incomoditat de la seva avaluació.