Hans Niemann: màquines, trampes, boles anals i insídies

El 6 d’octubre, Hans Niemann juga la primera partida de l’US Chess Championships contra Christopher Yoo. És una partida que els experts qualifiquen com a «increïble». Niemann, amb aquesta mirada mig perduda mig de psicòpata que té, cara arrodonida, du una americana negra i una sorollosa camisa de flors, amb la cabellera esbullada i amb uns rínxols que li tapen el front. Juga amb negres i domina el joc. Aleshores, ofereix un sacrifici que, a primera vista, sembla, per a un aficionat com jo, no solament innecessari, sinó fatal. Cedeix la dama, però guanya la posició i aconsegueix arribar a un final de peons en el qual la pèrdua d’una torre a mans del cavall no fa sinó certificar la derrota de Yoo, perquè, com deia James Mason (no pas l’actor, sinó un jugador del segle XIX), «cada peó és potencialment una reina». Dies després, Niemann signa dues taules i perd amb un gran mestre, Fabiano Caruana, que el qualifica de «geni inconstant».

I Niemann ho és. Té detalls sorprenents i sèries de jugades exuberants, i després, a vegades, acaba com pot. Per això, per aquesta irregularitat, molt probablement, l’han acusat de trampós. I per això, quan va acabar la partida amb Yoo va declarar que «els escacs parlen per ells mateixos». Abans, Niemann va haver de patir una humiliació pública en entrar a la sala on es disputava el torneig. Com que en aquest esport ja ningú no es refia de ningú, et fan passar per un escàner que vigila que no duguis auriculars minúsculs o algun altre dispositiu sospitosós. En el cas de Niemann, l’escaneig va ser de nivell terrorista, entre d'altres coses perquè havia corregut el rumor (inversemblant, còmic) que duia un estimulador anal, que normalment té unes altres funcions, per rebre missatges en codi morse que li indicaven quina peça havia de moure. Ell s'ho mirava amb aquella mirada perduda que dèiem abans, indiferent a l’ultratge. De fet, posats a trobar explicacions «científiques» a la seva hipotètica trampa, potser haurien d’haver escanejat la cabellera. Era més fàcil que amagués boletes pèrfides en aquell bosc de cabells que al cul. 

Hem d'anar enrere, però. El mes de setembre, a la Copa Sinquefield de St. Louis, el campió del món, Magnus Carlsen, va perdre amb Niemann després de 49 partides invicte. El noruec, l’home més important del món dels escacs (i el més ric), va acusar el nord-americà d’haver fet trampes. Va arribar a citar Mourinho (¡Carlsen és del Madrid!) i va dir: «No parlo perquè, si no, tindré problemes». No va aportar cap prova, però la plataforma Chess.com no va trigar a publicar un estudi segons el qual Niemann era un reconsagrat estafador. Va demostrar que entre els 12 i els 17 anys havia fet servir potents programes informàtics en paral·lel a les partides que jugava en línia. És a dir, mentre feia veure que, des de casa seva, jugava només amb el cervell, en realitat (en més de 100 partides) es refiava d’una altra pestanya intel·ligent que tenia oberta a l’ordinador. Niemann va reconèixer la trampa i va dir que no hi tornaria. Però també convé retenir una dada important. Chess.com acabava de comprar per quasi 100 milions de dòlars la plataforma Chess24, propietat de Carlsen.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

En resum, qui pensi que els escacs professionals són una bassa d’oli s’equivoca. Sota l’aparença nítida, pulcra i binària de les blanques i les negres, s’amaguen insídies i traïcions, enveges i odis profunds. Els escacs són un joc en el qual les regles generen un caos ordenat, són una ficció concentrada en 64 caselles que provoca situacions tan hilarants com la de Kaspàrov quan va perdre el segon duel amb la computadora Deep Blue. Era l’any 1997, a Nova York. El Blau Profund d’IBM calculava jugades amb una rapidesa colossal, però, en una partida es va aturar tres minuts. ¡Tres minuts! «Aleshores», va dir Kaspàrov, «vaig comprendre que havia començat a pensar», però, tot i això, el campió rus, incrèdul, va denunciar que rere del prodigi cibernètic s’amagava un humà, com ja havia passat amb aquell invent de Von Kempelen al segle XVIII, una «màquina» vestida com si fos un turc que, en el seu interior, hostajava un homenet que pensava. Ara ja sabem que els ordinadors pensen i rectifiquen i aprenen i guanyen, i és aquí on rau avui el problema de Niemann.

Uns i d’altres, haurien de llegir Nabòkov, que era expert en plantejar problemes d’escacs: «Té les mateixes virtuts que l’art: originalitat, inventiva, concisió, harmonia, complexitat, i una esplèndida falta de sinceritat».