El Mal en dos documentals

1

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

09 d’agost del 2025. 06:01

0 Comentaris

Ara que en parlem tant, soc dels que pensen que cal diferenciar l’obra de l’artista. ¿No puc llegir el desesperat nihilisme de Cioran, el llegat classicista d’Eugeni d’Ors o les descripcions de solitud i fredor de Peter Handke, posem per cas, sense oblidar que van ser feixistes o falangistes, o que, en el cas de l’austríac, va assistir a l’enterrament de Slobodan Milosevic? És clar que puc. I faig abstracció de la ideologia i del recorregut vital i em fixo en el que m’interessa: les seves aportacions a la literatura. També pensava el mateix de Leni Riefenstahl, amiga de Hitler i de Goebbels, que va ajudar a crear la mitologia nazi amb Olympia, sobre les Olimpíades de Berlín de 1938, i amb El triomf de voluntat, l’exaltació incipient del Führer de 1935. Tot i que, en aquest cas, propaganda i tècnica són pràcticament indestriables, em meravellava la creació d’un llenguatge, l’atreviment formal. A mi, i a Georges Lucas, per exemple, i a Quentin Tarantino. Després d’haver vist el llargmetratge d’Andres Veiel amb el nom de la cineasta (en parlava fa una setmana Nando Salvà en aquestes pàgines) estic recalculant la meva percepció. Riefenstahl se’ns apareix com una nazi convençuda i tenaç, que o bé intenta amagar el passat o ensucrar-lo, fent-nos creure que no sabia res de l’horror. Hi ha dues escenes que la defineixen. Una, quan mira d’explicar els fotogrames d’una parada militar, els enquadraments i els moviments de càmera, i s’emociona amb el ritme de la marxa de les tropes. L’altra, en una entrevista, quan es pensa que no la filmen i reacciona irada davant la menció dels camps d’extermini. Hi perceps un odi exacerbat, genuí, sense els patètics maquillatges de l’anciana que mira de reivindicar-se.