De més verdes en maduren
Llegeixo amb una evident estupefacció que Donald Trump podria ser, tard o d’hora, Premi Nobel de la Pau. En parlen els mitjans i ho proposen personatges com Benjamin Netanyahu o altres presidents de països tan compromesos amb la pau al món com el Pakistan o Bielorússia. També l’han citat com a candidat els màxims mandataris de l’Azerbaidjan i d’Armènia, els quals, després de signar un tractat de pau a la Casa Blanca (o, més ben dit, un paper que assegura una certa estabilitat territorial després d’anys de conflictes) fins i tot han citat la Bíblia: "Benaurats, els pacificadors", han dit. I ell mateix, sabedor que la carrera pel Nobel és també una cursa d’obstacles amb altes dosis d’autobombo, ha declarat: "Trenta-cinc anys de mort i odi, i ara serà un temps d’amor i d’èxits plegats". Pel que llegeixo, ho té coll avall. Només cal veure la posada en escena d’aquest pacte caucàsic. Trump, al mig dels dos presidents, que encaixen, acabant de nuar el nus amb un gest que encara vol ajuntar més les mans i amb una ganyota que vol ser una riallada satisfeta.
I, a pesar de tot, a pesar del que sabem, i a part d’altres conflictes vius en els quals Trump intervé, les seves grans bases en la baralla de Noruega són Ucraïna i la Franja de Gaza. A pesar de tot, dic, del suport implícit al genocidi israelià, de la cimera d’aquest divendres amb Putin, però sense Zelenski, a pesar del veto en el Consell de Seguretat o del menyspreu envers Europa, si Trump aconsegueix una mínima treva, un breu parèntesi en la devastació, una humiliant genuflexió ucraïnesa, ja sabem qui pot tenir números per recollir el guardó.
La veritat és que, en la trajectòria del Nobel, s’han donat casos tant o més injustos (¿o hauríem de parlar directament de barbaritats?) com la que ara ens ocupa. Potser el més aberrant va ser el premi de l’any 1973, quan el van rebre Le Duc Tho i Henry Kissinger per la signatura de la fi de la guerra del Vietnam, una guerra que no es va acabar amb aquell pacte, sinó que encara havia de durar dos anys més. El dirigent vietnamita va renunciar-hi, però Kissinger, no. Era el secretari d’Estat que va col·laborar en els cops d’estat de Banzer, a Bolívia, o de Pinochet, a Xile. Que va donar suport a la Junta Militar argentina i que va bombardejar un munt de països del sud-est asiàtic.
Notícies relacionadesTambé és cert que el Nobel de la Pau ha tingut guanyadors honorables. Penso en Martin Luther King o en Willy Brandt o en Nelson Mandela. O guanyadors que ara semblen d’una altra època i d’un altre planeta. De fet, ho són. ¿Qui recorda els acords de Camp David, amb Begin i Al Sadat?
Trump deu voler accedir al reialme de la pau perquè Obama va obtenir el guardó. De fet, li van donar perquè queia simpàtic i prometia una nova era. Tot just feia uns mesos que ocupava el càrrec quan el va rebre, sense encara haver demostrat res, o quasi res. O perquè també el tenen Jimmy Carter, Theodore Roosevelt (no sé ben bé per què) o Woodrow Wilson, per allò de la Societat de Nacional. Ah, i Al Gore, per la cosa climàtica. Trump ja s’hi veu. De més verdes en maduren.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
